Tamires Freitas Da Silva


«Al Brasil la gent és alegre i despreocupada, però s’ajuden els uns als altres més que aquí»
 

Tothom em diu Tami. Vaig néixer fa 24 anys a Salvador de Bahía, al Brasil. Sóc la petita de quatre germans. Vaig arribar a Catalunya als deu anys. Primer vaig viure a l’Hospitalet de Llobregat, on havia emigrat una tieta meva i després altres membres de la família. El 2004 ens vam traslladar a Manresa, on ara visc amb la meva germana gran. Al principi m’hi trobava sola, tenia les amistats lluny… Però de mica en mica em va anar agradant, vaig fer coneixences, vaig començar a sortir amb un xicot, i m’hi vaig arrelar. Ara, quan estic uns dies fora de Manresa, de seguida tinc ganes de tornar-hi!

Salvador de Bahía i Manresa tenen poques coses en comú. Allò és una barreja increïble: blancs, negres, xinesos… de tot, mil races i cultures convivint. Aquí no hi ha tanta varietat, tot i que ja déu n’hi do. També, com se sap, el caràcter brasiler és més alegre, festiu i despreocupat. La gent no s’amoïna tant per la feina, li interessa viure i poc més. Ale­gria, harmonia, festa, però alhora la gent s’ajuda els uns als altres, més que aquí. La gent aquí és més responsable, més seriosa i tancada, tothom sembla que vagi a la seva. Jo sóc oberta, em considero simpàtica i no vaig tenir gai­res problemes, però hi ha gent a qui li costa adaptar-s’hi.

A l’Hospitalet vaig fer l’ESO, i també estudis de ballet, teatre, música… Però fins ara no m’hi he pogut dedicar. Vaig treballar en un bar-granja de Manresa durant set anys, i ara treballo en una botiga de motos i bicis elèctriques. Tinc sort de tenir feina, tal com està tot. Visc a prop del centre i m’hi trobo bé. Fins i tot el clima de Manresa m’agrada. A Brasil és sempre calor, calor, calor... Aquí tens la primavera i la tardor, amb un clima temperat, i a l’hivern no em fa res que faci fred. I m’encanta la neu! Potser és estrany que ho digui una brasilera, però és així. També m’agrada força la mida de Manresa: és una ciutat petita, acabes coneixent la gent i et sents estimada. M’agrada la festa de Manresa, vaig sempre al Correfoc i també a la Patum!

He de dir que mai no he patit cap rebuig pel fet d’haver nascut fora. Potser treballant a la granja, algun comentari d’algú que ha begut massa... Però molt poca cosa. Molts amics em diuen la negreta, però amb afecte. Tres mesos després d’arribar a Catalunya ja parlava català, el vaig aprendre a l’escola, tot i que a l’Hospitalet gairebé només hi ha castellà. Va ser en arribar a Manresa que vaig descobrir que també hi ha català al carrer. Al principi em feia vergonya parlar-lo, però de seguida m’hi vaig llançar. Tenint el portuguès com a llengua materna també vaig tenir facilitat, crec que no és difícil per als llatins.

A Manresa hi ha més brasilers, però no tinc gaire contacte amb ells. Em relaciono més amb la gent d’aquí. A Brasil m’hi queden els pares i l’àvia; els quatre germans ja som aquí. Estem força en contacte gràcies a Internet i les noves tecnologies. També enyoro la platja, el menjar, l’alegria del Brasil... Però com que en vaig marxar tan joveneta, tampoc hi tinc uns records gaire sòlids. Ja he viscut més anys a Catalunya que al Brasil! 

Veig el futur incert, com gairebé tot el jovent. M’agradaria dedicar-me a allò que he estudiat, fer teatre, però de mo­ment no és possible. Necessito diners i per tenir-ne he de treballar. Ara es gira la truita i que molta gent d’aquí marxa al Brasil, on sobretot pel fet que hi haurà els Jocs Olímpics el 2016 hi ha força feina, molta construcció... El país creix i hi ha oportunitats, però jo  crec que només hi aniré de vacances. No m’hi veig, allà. De totes totes, sóc manresana.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Gener 2013

Cap comentari: