Em
dic Ali Karamat
i vaig néixer a Gujranwala, una ciutat d’un milió d’habitants a la província
del Panjab, al Pakistan. Tinc 36 anys i des del 2002 visc a Europa. Primer uns
mesos a França i després ja a Catalunya. Treballava el Banc Nacional del
Pakistan, però vaig agafar els estalvis, vaig vendre les propietats i vaig
sortir del meu país per buscar una vida millor. En aquells anys a Europa no hi
havia crisi, i sí moltes possibilitats.
A Barcelona vaig viure-hi 8 anys. Vaig dedicar-me a importació, perquè
la meva família cultiva blat de moro i arròs al Pakistan, i a la informàtica. Després
vaig muntar un restaurant. El 2010 vaig vendre’m el negoci i em vaig traslladar
a Manresa, on el meu germà ja tenia un locutori. A Barcelona, obres un local i
l’endemà tens competència: ‘paisans’, gent de molts països... A Manresa aleshores
només hi havia un kebab i jo vaig obrir el meu, al carrer de Saclosa, a tocar
la plaça de Catalunya, on encara som ara. Però aquí també ha arribat la
competència, ja n’hi ha sis! Estic casat amb una noia de Barcelona i vivim a
Manresa. També hi viuen els meus dos germans: el petit m’ajuda al restaurant.
Inicialment fèiem cuina elaborada del Pakistan, però costava tirar endavant.
Ara fem cuina ràpida, per menjar aquí o per endur-se: el tradicional kebab, pizza,
pollastre a l’ast, hamburgueses, pita, entrepans, pinxos...
Fa deu anys que visc a Catalunya i crec que he aportat coses a la
societat d’aquí. He obert un negoci, dono feina a gent de diversos països i
també nascuts a Catalunya. Per això crec que els manresans també haurien de fer
costat als que mirem d’obrir-nos camí aquí. No fer diferències entre estrangers
i autòctons, no tenir recances. Què importa on vam néixer? Oferim un bon
servei, instal·lacions higièniques, bons preus. Som lluny de la família i amics
de la infantesa, simplement volem tenir un lloc en aquesta societat. A molts
encara els costa entendre-ho. També, si l’alcalde, la gent de l’ajuntament o la Policia Local llegeixen això,
m’agradaria dir-los que jo crec que el que s’hauria de fer és facilitar les
coses als que creem activitat econòmica. No marejar-nos amb inspeccions tan
sovintejades (algunes pel simple fet de ser estrangers), paperassa o multes.
Ei, i tenim tots els permisos, no cal dir-ho. Volem treballar, contribuïm a
l’economia, a crear llocs de treball. I el govern central, per què no incentiva
més l’ocupació? Que la gent cotitzi. Al final seran més a rebre prestacions que
a pagar impostos, i això és insostenible.
Estic en tràmits per obtenir la nacionalitat, parlo castellà i cada cop més català, tot i que m’hi he de llançar més. Cada dia em llevo, obro la persiana i veig una meravella única, que és Montserrat, una cosa que cap arquitecte no pot reproduir enlloc. He fet una inversió gran en aquest restaurant i penso quedar-me, si ens en sortim. Tinc clar que al meu país no hi tornaré. En tot cas aniria a EUA, Austràlia... A Pakistan, no. Hi vaig de visita, si puc cada any, però allà les coses es mouen per interessos i coneixences, és un model que no m’agrada. Tot i que trobo a faltar coses... sobretot la mare! Vivim a la plaça de Catalunya. Manresa és una ciutat còmoda. M’encanta el paisatge dels entorns, la verdor dels boscos, el clima agradable. Vaig a pescar, a buscar bolets. Tinc amics d’aquí. No hi ha gaires pakistanesos, i de tant en tant ens reunim, per celebrar les festes. Sóc musulmà i practico la religió, amb respecte per a tothom. La meva dona és catòlica, ens vam casar al jutjat i cap problema. Ella té les seves creences però, per exemple, també beu poc alcohol. Crec que viure amb respecte i convivència és la clau.
Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Març 2013
Publicat a El Pou de la Gallina. Març 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada