Dana Kadlecova

Parlo sempre en català als clients, alguns parlen castellà però m'entenen


Vaig néixer el març del 1979 a Brno, la segona ciutat de la República Txeca, després de Praga. En el meu país no emigrem, al contrari, rebem immigrants de països veïns i de llunyans com la Xina i el Japó. Però jo vaig conèixer en Ricard, un català de Santa Coloma de Farners, que havia viatjat a la meva ciutat per feina, en el Gran Premi Mundial de Motociclisme de Brno.

Va passar tot un any, vam veure que la flama no s'apagava i ens vam plantejar la vida junts. Primer ens comunicàvem amb dibuixos, de segui­da vaig aprendre anglès i després castellà i català. Ell comença ara a aprendre txec, però entre nosaltres parlem en anglès.



Amb el Ricard a Brno, amb la catedral de Petrov al fons

Vaig estudiar disseny de roba i als divuit anys ja em vaig independit­zar, com molts joves en el meu país. Treballava i ajudava la meva mare, que és modista professional, a organitzar passarelles populars per a dones com nosaltres. Hi podia pre­sentar les meves col·leccions de complements i samarretes pin­tades a mà.

Fa quatre anys que vivim a Manresa. No vaig aconseguir papers ni feina normalitzada fins que el meu país no va entrar a la UE. No m'ho imaginava tan difícil, però no ens vam voler casar pels papers, som més romàntics.

Aquí he pintat a mà samarretes per La Creperia, he anat al taller d'en Juli Logan a pintar i a restaurar mobles, però des de l'agost passat treballo tot el dia portant una botiga de bolsos. N'estic contenta, m'ha obert a la ciutat i a la gent.

Un disseny meu

Ja sabia el català, quan vaig arribar en vaig estudiar, però no el parlava habitualment. En l'entrevista l'amo de la botiga em va dir que per a aquesta feina era requisit indis­pensable parlar-lo, i ho vaig fer de seguida. Em costa entendre els catalans que, després de viure durant 40 anys la repressió de la llengua, amb tanta facilitat canviïn al castellà. Jo no canvio si no és que no m'entenen. De vegades clients que m'han parlat tota l'estona en castellà quan marxen em diuen «adéu».

A Manresa hi trobo moltes coses per millorar, la trobo una ciu­tat una mica gris, però hi visc experiències personals noves i agradables: les cuineres de les Comes, que m'han fet de mares, el meu professor de manualitats que és fantàstic, els amics i la família del Ricard, la gent de la botiga, l'experiència d'aquest Sant Jordi venent llibres en una parada del Passeig, la disfressa que em vaig fer per la Fira de l' Aixada...

Un dia a la caixa d'un supermercat em van convidar a pas­sar al davant per­què portava només una barra de pa. Al meu país això és impensable. M'he tornat més oberta i alegre, i ara als txecs els trobo més tancats, freds, individualistes ...
Quan hi vaig, a la meva germa­na li fa vergonya anar amb mi, troba que el meu comportament és massa amable i alegre amb la gent que no conec i li resulta estrany.

Al taller d'en Juli Logan

Enyoro com el primer dia la mare, la iaia, a Jitka, la meva ger­mana, i també la meva cultura i les meves tradicions. M'heu decebut amb la pèrdua de les vostres tradicions, de les que es fan a casa. Aquí valoreu tot el que es fa a fora. Per a nosaltres el millor que es pot oferir és un menjar fet a casa.

Amb el Ricard fem totes les tradicions, les txeques i les catalanes. Ell, amb mi, les ha redescobert: fem ratafia, bunyols, panellets, caga tió, pes­sebre ... i les txeques: l'arbre, les galetes de Nadal, etc. M'interessa molt integrar-me plenament.

Diuen que el nivell de vida d'aquí és vuit vegades més alt que el de Txèquia. Amb els sous i amb el tracte que reps per part dels amos sí, però no en tot. Per exemple, la seguretat social és molt millor allà. Pots anar al metge més ràpid i tens més facilitats en l'atenció d'es­pecialistes com el dentista o el ginecòleg. l si vas a un metge privat, ell cobra directament de la seguretat social.

Em costa d'entendre la manca de respecte dels nens d'aquí, el tuteig amb tothom i l'actitud d'alguns pares. Em preocupa quan penso en l'educació dels meus fills en el futur.

Veig Catalunya molt semblant a d'altres països d'Europa i amb possibilitats de ser independent. Txèquia i Eslovàquia també són països petits i nosaltres sobrevivim i ells també, malgrat que ens recuperem encara del règim comunista.

Quan pelo una mandarina sempre recordo el Nadal de la meva infància. La fruita bona només la teníem per Nadal. Trobo molt a faltar les tempestes d'estiu, intenses i ràpides, que ho deixen tot brillant, net i fresc ...

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Juny 2007

Cap comentari: