Sóc d'un poble de pescadors de la costa del Senegal, molt a prop de Dakar. Vaig arribar a Manresa fa dos anys i mig amb la il·lusió de millorar la vida de la meva família. Trobo a faltar l'Amatou, la meva dona, i els meus fills bessons que van creixent i no els he vist des que tenien tres mesos.A casa érem molts germans, uns de pare i mare i els altres, fills del meu pare amb la seva altra esposa. Vivíem en una casa molt gran tots junts. Les mares sempre han estat bones amigues. Tinc trenta anys. Sóc mecànic de camions i de tot tipus de vehicles. En vaig aprendre al port de Dakar, des de petit. El meu pare hi feia d'encarregat.
No m'imaginava que la vida aquí fos tan dura, pensava que en dos anys podria estalviar alguns diners, tornar i muntar un petit negoci amb la meva dona. He fet feines molt mal pagades, però ara tinc un treball millor. M'agrada i em tracten bé. Però, quan he enviat diners a la meva dona i a la meva mare, quan he pagat el pis que comparteixo, les despeses i el telèfon, no em queda res.
I l'engany l'alimenten els mateixos senegalesos quan tornen de vacances amb un bon cotxe, roba guapa i carregats de regals. Ni m'he plantejat de portar la meva família aquí, viuríem molt pitjor que allà, sobretot perquè els pisos són molt cars.
Tampoc vosaltres no esteu gaire informats, penseu que tots els negres som iguals, que tots venim amb pastera. Quan la gent d'aquí em coneix, em respecten i em pregunten com es viu a l'Africa. I jo explico que el meu país és turístic, que hi ha empreses, que tenim roba xula per la meitat del preu del que val aquí... Però que no hi ha feina per a tothom i que si en tenim, també somniem de progressar.
Sóc inquiet, tinc ganes de treballar i tinc idees per quan torni a Dakar. Per això vull estalviar i fer contactes amb gent d'aquí de cara el futur. Una cosa que també m'agradaria és fer de mecànic en un equip del Paris-Dakar. El Rally ens agrada, porta diners i acaba amb una gran festa a la platja.Nosaltres estimem molt els blancs i els acollim bé. Vosaltres sou més tancats, sembla que els negres us fem por, però he trobat persones bones que m'han ajudat: el meu amic Diego, la Sabina, que de seguida em va dir que havia d'aprendre el català, i el Jordi i la Maria, que sovint em conviden i aprofitem per parlar en francès. També n'he trobat que s'han aprofitat de mi, i de racistes. Dues vegades m'han insultat pel carrer, primer va ser un grup de nois i una altra vegada unes noies que anaven amb cotxe. És trist, però jo sóc tranquil i no vull embolics.
Manresa no m'agrada gaire. Fa moltíssima calor i tan fred m'espanta. La neu només l'havia vist per TV. L'hivern del 2005 vaig pujar al parc del Castell a contemplar-la.
Els companys de treball no entenen que no fumi, no begui i que pugui estar dos anys lluny de la meva dona. Bromejant em diuen que em moriré, que he de viure millor la vida. És cert que m'he aprimat, potser per l'enyorança, però jo sóc musulmà i tinc les meves creences. Alguns pensen que la religió musulmana incita a matar, però això no és veritat, al contrari, sempre porta a fer el bé.
Estimo i respecto la meva dona per damunt de tot i si un dia es donés el cas que jo necessités més amor i em volgués casar amb una altra dona, en parlaríem i ella ho veuria bé perquè m'estima i jo les respectaria i estimaria a les dues igual. Veig per TV que aquí alguns homes maltracten i fins i tot maten les seves dones, no ho puc entendre ...
Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Juliol-agost 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada