Vaig néixer a Gant, el 1949. Sóc el gran de tres germans. El pare era pastisser i als estius l'ajudava per pagar-me els estudis.Sóc flamenc, la meva llengua és el neerlandès. A Bèlgica tenim tres llengües oficials, el neerlandès, el francès i l'alemany. Conviuen sense problemes, per això penso que aquí també seria possible. L'altra llengua que sabem, fins i tot la gent més gran, és l'anglès.
Bèlgica és un país petit, més que Catalunya, que va ser creat el 1800 pels polítics. És molt pla, està sota el nivell del mar i el punt més alt és un pont. Amb un dia, vas a ciutats com Frankfurt o Amsterdam i tornes a dormir a casa.
Una història d'amor llarga i intensa em va portar a Manresa, l'any 1986. Vaig començar a venir de vacances a Catalunya als anys 70. A l'Arc de Barà vaig conèixer la Rosa Maria, la meva esposa. Compartim quatre fills: el Lluís, el Martí i el Carles, manresans, fills de la Rosa Maria, i el Miguel, el meu fill que viu a Bèlgica.
Sóc arquitecte i tinc una empresa constructora que actualment té 15 treballadors. A Bèlgica vaig exercir durant 10 anys. M'anava bé, tenia 20-25 projectes cada any repartits en diferents poblacions. Però en arribar a Manresa, per convalidar el títol d'arquitecte vaig haver d'esperar 6 anys. Calia que Espanya entrés al mercat europeu, que la convalidació sortís publicada al DOGC i encara dos anys més fins que va sortir al BOE. Trobar feina, en aquestes condicions també va ser complicat. Vaig anar a veure a molts arquitectes de Manresa i no van tenir res per a mi. Al final em vaig posar a treballar en una empresa constructora de Callús i molt aviat vaig crear del no-res la meva pròpia empresa.
A Bèlgica els estudis d'arquitectura duren set anys. En els dos últims has de treballar al costat d'un arquitecte que en faci més de deu que exerceix. Fas de tot, al despatx i a l'obra. No és obligatori, però al costat dels paletes aprens a fer morter, a pujar una paret.... Els aparelladors no existeixen, per això els arquitectes són els que van a l'obra a fer tot el seguiment. Aquí els estranya tenir-m'hi tan sovint. Separo molt bé la feina d'arquitecte i la de la constructora. Els meus projectes els poden portar a terme altres constructors i la meva empresa construeix projectes d'altres arquitectes.
El que més m'agrada és veure el client content en acabar una obra, encara que jo l'hauria fet d'una altra manera. De vegades acabes un projecte i llavors el client hi vol reixes, o una tanca altíssima, o moltes alarmes. Vinc d'un país on no hi ha separacions entre les parcel·les, on surts i t'ajuntes a sopar amb el veí, on plantem flors al voltant de l'arbre públic de davant de casa i les cuidem, on tenim els finestrons oberts mostrant la nostra intimitat...
Em costa entendre que aquí els carrers no estiguin nets amb les facilitats que hi posa l'Ajuntament, que els veïns s'emportin a casa seva les flors que plantem a la jardinera d'aquí al davant o que no es tingui l'hàbit de conservar els habitatges.
Al meu país és normal, cada dos o tres anys, deixar de fer vacances per arranjar el pis o la casa. Aquí cal crear el llibre de l'edifici per obligar a fer els manteniments. També s'han hagut de crear organismes de control de la construcció perquè no tothom treballa bé i això també es paga i apuja el preu de l'habitatge.
Manresa d'entrada la vaig trobar lletja, però ben aviat, observant pels carrers, vaig anar descobrint cases que rehabilitades podien ser maques. El barri antic està quedant molt bé, hi ha un moviment de rehabilitació molt positiu. La casa de la Plana de l'Om que han descobert fa poc ha quedat fantàstica, la Buresa m'agrada molt; el Passeig, llàstima d'alguns blocs alts sense cap personalitat que es van deixar fer... Quan vaig arribar em vaig interessar per comprar la Casa Lluvià, a Bèlgica jo vivia en una casa antiga.
Estic satisfet de poder donar feina amb la constructora, tot i que em costa trobar bons professionals i que siguin responsables. Em vaig pensar que podria ser amic dels meus treballadors, però potser no ho van entendre, o no estan gaire acostumats que els manin. He hagut d'acabar fent de jefe per no tenir més decepcions, encara que no m'agradi.
A la Rosa Maria li dol que el seu país, que ara és el meu, m'ho hagi posat tan difícil, però jo sempre he cregut en el treball ben fet, en el boca-orella, a mirar sempre endavant, i m'ha anat bé. Estimo el meu país, però ara sóc un manresà més, amb amics i una família que m'ha acollit sense reserves des que sóc aquí.
Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Setembre 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada