Sóc bolivià de l' altiplà aimara. La Montse, la meva parella, és manresana. Ens vam conèixer fa 4 anys a La Paz, treballàvem amb nens del carrer en la mateixa ONG. Sóc psicòleg. Fa més d'un any que vivim a Manresa i ara tomarem cap a Bolívia.Als aimara se'ns diu que som fa raça de pedra perque tenim faccions dures, difícilment somriem i ens costa expressar emocions, però som molt innocents. En els pobles petits som molt oberts i oferim casa i menjar a canvi de res. Vivim el present: ara i aquí, si avui mengem ja està bé, demà ja ho veurem.
Vaig néixer a Kullokachi, a la província dels Andes, però des de petit que he viscut a El Alto, una ciutat d'un milió d'habitants al nord-oest de La Paz, que està a 4.100 metres i hi fa molt fred, la temperatura no supera mai els 22°.
A la ciutat de La Paz he treballat per una ONG alemanya que es diu Arco Iris. El Centre te menjador, habitacions i acolliment per als nens i adolescents que viuen al carrer. L'objectiu es la reinserció social. Si és possible i positiu per a ells, intentem que tornin amb la família. Si volen tornar al carrer no els ho podem impedir, són lliures i nosaltres no som cap institució de l' estat, pero si es volen quedar, al cap d'un any els passem a un altre centre i així els acompanyem en la seva formació fins als 25 anys, tant si volen aprendre un ofici com si volen anar a la Universitat.
La Montse va treballar amb nenes en una altra ONG. En tornar, ens agradaria poder continuar fent aquesta feina. Aquí no he pogut treballar de psicòleg. Per homologar el títol m'havia de tornar a matricular a la Universitat. He treballat d'ajudant de càrrega fent de repartidor per diferents ciutats de Catalunya. He estudiat català i he conegut el país. Penso que és interessant i necessari conèixer les arrels de la teva parella per poder entendre-la bé.
M'he sentit molt ben acollit per l' entorn de la Montse, però pels altres no. Vas pel carrer i veus una senyora que s' amaga la bossa o que canvia de vorera. Trobo que aquí la vida es molt estressant. Al meu país si et trobes amb la família o els amics pots passar hores i hores parlant sense mirar el rellotge.
El que tambe es molt diferent aquí és la importància de la família i de les persones grans, allà no viuen sols i els anem a demanar consell, valorem molt la seva experiència.
Aquesta arribada massiva de bolivians és de gent de ciutat, principalment mestissos que volen fer realitat aquí el somni americà, pero vénen mal informats. Quan algun amic bolivià m'ha demanat per venir, jo no l'he enganyat. Li he explicat el que es cobra aquí, el que valen les coses, com es treballa, com es viu i la dificultat per aconseguir els papers. No han vingut. La intenció de la majoria es estar-s'hi uns anys i tornar, pero sovint el sistema crea lligams, hipoteques, etc.
El salari mínim a Bolívia correspon a uns 50 euros d'aquí, pero allà amb un euro al dia pots viure. Un professional com jo cobra de mitjana uns 200 dòlars mensuals. Evo Morales representa una ètnia i m' agrada que dirigeixi el país, esta aconseguint millores importants per a Bolívia.
Des d' aquí valoro més la riquesa i diversitat cultural del meu país. Penso que Europa arribarà a tenir una sola expressió cultural, tal com ja té una sola moneda.
Els pobles indígenes hem conservat les nostres festes. Les festes dels indis, en deien els mestissos, però ara s'han esforçat a recuperar-les. A la ciutat d'Oruro fem un carnaval que s'ha declarat patrimoni de la humanitat. Dura dos dies i s'hi ballen danses de 60 ètnies diferents. És impressionant!.
Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la gallina. Maig 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada