Nicolas Lemaignan

Treballo en la restauració de la Seu, sóc picapedrer

M'agrada que em diguin Nico. Vaig néixer a Voreppe, a 15 quilòmetres de Grenoble i hi he viscut fins els 19 anys. Ara en tinc 23. A Manresa m'hi ha portat la Seu, sóc picapedrer i restauro els ornaments de la torre neogòtica de la façana principal.

Una de les meves passions és escalar. I amb aquesta intenció he iniciat una ruta pel mediterrani: d'aquí aniré al Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Grècia ... i ja veurem on més.

Volia treballar a la Sagrada Família de Barcelona. Hi vaig anar, però em van dir que ara és més treball de formigó que de pedra, que és molt industrial i que de pedra només n'hi posen una capa exterior. A la Seu van saber de mi per un regal d'amic invisible. Vivia a Sabadell i vaig ajudar a un company a fer un cendrer de pedra, molt original.

A la Seu fins ara he modelat, ara ja treballo directament la pedra. Amb pols calcària, guix i pro­ductes químics fem una massa i modelem damunt la pedra encara existent. He après molt, però treballar així és lluny de les meves idees. Trobo trist que per manca de mitjans i de gent pre­parada les restauracions s'hagin de fer d'aquesta manera. A França, els darrers vint anys s'han format bons professionals per a la restauració.

Un dels treballs que estic fent en aquests moments

El meu pare és enginyer, investigador i professor. Estudia les reaccions del zirconi, que és el metall que està en contacte amb l'urani en les centrals nuclears. La meva mare és psicoterapeu­ta. Tinc un germà que és enginyer d'Airbus i és un home que creu en l'home. Jo no hi crec i em costa tenir ideals.

Penso que perquè la terra sobrevisqui hem de fer alguna cosa ara mateix i veig que ningú s'ho pren seriosament, sóc pessimista. Penso que a qualsevol lloc pots trobar coses bones, en un indret seran persones, a l'altre muntanyes. Jo no pretenc construir res, vull viure amb el que existeix i aprofitar el moment, el sol, l'aigua, el cant del rossinyol a la nit...

Els pares, tot i que he trencat motlles, veuen que me'n surto amb la meva manera de viure i que sóc feliç, i m'encoratgen.

Els conflictes d'Espanya no els entens des de França, es sim­plifiquen. Ara entenc el problema d'Euskadi i veig que falta molt diàleg a tots nivells. Nicolas Sarkozy és un home molt perillós, em fa por el que pot passar a França amb ell. Si guan­ya, demanaré asil a un altre país, serà un gest que no faré jo sol.

De Manresa m'agrada que sigui tridimensional, amb tants turons. El centre històric el trobo interessant i les moltes està­tues que hi ha a la ciutat, també. La primera nit que vaig passar aquí, abans d'anar a dormir a l'Alberg, vaig fer un cigarret al costat de la noia de la Plana de l'Om. Allà vaig conèixer en Maiol. A través d'ell, vaig trobar lloc per viure. Estàtues com aquesta donen molta vida a la ciutat. Hi veus escenes molt ten­dres, nens que la volen despertar, o homes com jo que de nit s'asseuen al seu costat per passar una estona.

M'he fixat en els edificis modernistes. A l'esquerra del Passeig n'hi ha un que hi falta acabar unes fulles de la façana. Jo penjat amb dues cordes ho podria fer, però això és política­ment incorrecte, i no per seguretat, sinó perquè no es llogarien bastides, ni equips de gent...


El que m'ha sorprès és que no es veuen estudiants pel centre de la ciutat. Quan arribo a una població acostumo a trobar el racó dels estudiants. També m'han explicat que l'Ajuntament no facilita que els joves puguin fer els seus concerts.

El bar dels Carlins està molt bé, amb bon menjar i gent de tot tipus. També vaig a l'Havana. Algun dia no m'han agradat algu­nes mirades dels clients habituals quan entren joves marro­quins.

El que no oblidaré mai és el pernil de la Casa de los Jamones, cada dia m'hi menjo un entrepà ... i la Bodega An­dalusa, amb les seves tapes i la seva barreja de gent. No sé si un dia arrelaré en algun lloc, potser si trobo una font, una roca per escalar i un espai per compartir projectes amb amics ...

Conxita Parcerisas
Publica a El Pou de la Gallina. Abril 2007