M'agrada que em diguin Nico. Vaig néixer a Voreppe, a 15 quilòmetres de Grenoble i hi he viscut fins els 19 anys. Ara en tinc 23. A Manresa m'hi ha portat la Seu, sóc picapedrer i restauro els ornaments de la torre neogòtica de la façana principal.Una de les meves passions és escalar. I amb aquesta intenció he iniciat una ruta pel mediterrani: d'aquí aniré al Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Grècia ... i ja veurem on més.
Volia treballar a la Sagrada Família de Barcelona. Hi vaig anar, però em van dir que ara és més treball de formigó que de pedra, que és molt industrial i que de pedra només n'hi posen una capa exterior. A la Seu van saber de mi per un regal d'amic invisible. Vivia a Sabadell i vaig ajudar a un company a fer un cendrer de pedra, molt original.
A la Seu fins ara he modelat, ara ja treballo directament la pedra. Amb pols calcària, guix i productes químics fem una massa i modelem damunt la pedra encara existent. He après molt, però treballar així és lluny de les meves idees. Trobo trist que per manca de mitjans i de gent preparada les restauracions s'hagin de fer d'aquesta manera. A França, els darrers vint anys s'han format bons professionals per a la restauració.
Un dels treballs que estic fent en aquests momentsEl meu pare és enginyer, investigador i professor. Estudia les reaccions del zirconi, que és el metall que està en contacte amb l'urani en les centrals nuclears. La meva mare és psicoterapeuta. Tinc un germà que és enginyer d'Airbus i és un home que creu en l'home. Jo no hi crec i em costa tenir ideals.
Penso que perquè la terra sobrevisqui hem de fer alguna cosa ara mateix i veig que ningú s'ho pren seriosament, sóc pessimista. Penso que a qualsevol lloc pots trobar coses bones, en un indret seran persones, a l'altre muntanyes. Jo no pretenc construir res, vull viure amb el que existeix i aprofitar el moment, el sol, l'aigua, el cant del rossinyol a la nit...
Els pares, tot i que he trencat motlles, veuen que me'n surto amb la meva manera de viure i que sóc feliç, i m'encoratgen.
Els conflictes d'Espanya no els entens des de França, es simplifiquen. Ara entenc el problema d'Euskadi i veig que falta molt diàleg a tots nivells. Nicolas Sarkozy és un home molt perillós, em fa por el que pot passar a França amb ell. Si guanya, demanaré asil a un altre país, serà un gest que no faré jo sol.
De Manresa m'agrada que sigui tridimensional, amb tants turons. El centre històric el trobo interessant i les moltes estàtues que hi ha a la ciutat, també. La primera nit que vaig passar aquí, abans d'anar a dormir a l'Alberg, vaig fer un cigarret al costat de la noia de la Plana de l'Om. Allà vaig conèixer en Maiol. A través d'ell, vaig trobar lloc per viure. Estàtues com aquesta donen molta vida a la ciutat. Hi veus escenes molt tendres, nens que la volen despertar, o homes com jo que de nit s'asseuen al seu costat per passar una estona.
M'he fixat en els edificis modernistes. A l'esquerra del Passeig n'hi ha un que hi falta acabar unes fulles de la façana. Jo penjat amb dues cordes ho podria fer, però això és políticament incorrecte, i no per seguretat, sinó perquè no es llogarien bastides, ni equips de gent...
El que m'ha sorprès és que no es veuen estudiants pel centre de la ciutat. Quan arribo a una població acostumo a trobar el racó dels estudiants. També m'han explicat que l'Ajuntament no facilita que els joves puguin fer els seus concerts.
El bar dels Carlins està molt bé, amb bon menjar i gent de tot tipus. També vaig a l'Havana. Algun dia no m'han agradat algunes mirades dels clients habituals quan entren joves marroquins.
El que no oblidaré mai és el pernil de la Casa de los Jamones, cada dia m'hi menjo un entrepà ... i la Bodega Andalusa, amb les seves tapes i la seva barreja de gent. No sé si un dia arrelaré en algun lloc, potser si trobo una font, una roca per escalar i un espai per compartir projectes amb amics ...
Conxita Parcerisas
Publica a El Pou de la Gallina. Abril 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada