Luis Patiño i Rosario Pérez

Catalunya ens recorda l'estat de Michoacán

La feina ens va portar a Mamesa ara fa sis anys. Som mexicans, tenim casa nostra a Morelia, la capi­tal de l'estat de Michoacán. És una ciutat fantàstica, l'any 91 va rebre el títol de Patrimoni cultural de la humanitat per la monumentalitat de la seva arquitec­tura, els carrers, les places, els temples ... Té el segon centre històric més gran de tot Mèxic.

El nom de Morelia va substituir al de Valladolid, que li havien posat els espanyols, i el canvi va ser en homenatge a José Maria Morelos, fill de la ciutat i un dels grans lluitadors per la independència de Mèxic. Morelia és una ciutat amable, de clima suau. N'enyorem, sobretot, els amics.

Vam venir per un any, pensant que aprofitaríem per conèixer Europa. Hem tingut temps i oportunitat de conèixer Europa, tot Espanya i Catalunya poble a poble. Catalunya ens recorda l'estat de Michoacán per la seva diversitat física, de clima, pel verd, el mar, la muntanya i el color de la terra, que també és ocre.

Ens agrada conèixer, llegir, observar el món, teoritzar sobre els canvis dels darrers trenta anys, en els moviments socials, l'evo­lució econòmica, el neoliberalisme, i la situació de Mèxic i dels països d'Amèrica del Sud. Estem en contra del capitalisme salvatge que empitjora la qua­litat de vida de les comunitats.

Tenim dos fills, Camilo, que ha estudiat filosofia i viu a Mèxic, i Ricardo que és enginyer informàtic i viu al Canadà.

Luis Patiño
Sóc enginyer mecànic, especialista en la mecanització de mines. Faig d'assessor tècnic. Aquesta feina m'ha portat a viatjar molt i també a ser víctima del neoliberalisme econò­mic.

Des dels anys 70 jo treballava per a un empresa transnacional ubicada als EUA. Des de Mèxic assessorava a tot Sud-amèrica. Els americans paguen bons sous, un enginyer dissenyador de màquines podia cobrar 8.000 dòlars men­suals. L'any 1989, els americans es venen l'empresa a uns suecs. És el moment de competir, de rebaixar preus i cos­tos. La nova empresa, al cap d'uns anys, acomiada 40 enginyers i en el seu lloc en lloga 20 d'acabats de sortir de la Universitat per 1.500 dòlars mensuals. El mateix fa amb els altres professionals. Si un soldador cobrava 4.000 dòlars, fan fer la feina a Polònia i els en costa 200. I jo, assessor, com que el client ja no importa, també vaig al carrer.

La realitat, però, és que el client si que necessita assessorament. M'he valgut de l'experiència i de la neces­sitat dels meus serveis i m'han continuat contractant. Sempre m 'ha interessat analitzar els fluxos econòmics i socials, algun dia m'agradaria escriure sobre la meva expe­riència. Visc a Manresa perquè les mines de Súria i Sallent són les més grans de l'estat espanyol i, entre altres, treba­llo per elles.


Rosario Pérez
Sóc treballadora social. Ja tinc ganes de tornar-me a involu­crar en algun projecte, però aquí només tinc permís de residèn­cia, no de treball.

A Morelia, cinc dones vam crear el Equipo de mujeres en acción solidaria. És un equip interdiciplinari amb metgessa, psicòloga, economista i treballadores socials. Vam començar a treballar amb dones dels barris marginals de la ciu­tat i després ens vam introduir en les comunitats indígenes. El 40% de la població de Michoacán és indígena.

Els purépechas i els tarascos són ètnies molt grans, amb la seva pròpia cultura i llengua. Han aconseguit l'ensenyament bilingüe en els primers anys d'escolarització. A Mèxic hi ha 56 llengües indígenes.

Nosaltres treballem amb les dones, amb la presa de consciència de ser dona, no només amb el que és subjectiu, sinó en com resoldre els problemes econòmics, de salut, d'educació. Per nosaltres és un repte. Has de partir d'una altra manera de veure la realitat, has d'escoltar-les i reflexionar sobre les seves proble­màtiques. Comencem amb projectes productius, com el cultiu d'horts, la cria d'aus, de peixos, etc. En la sexualitat les dones indígenes són més lliures, no tenen sentiment de culpabilitat, ni arrosseguen prejudicis inculcats, sobretot, per l'Església.

En arribar aquí, jo saludava i somreia i veia que els altres abaixa­ven la mirada, em va sobtar la poca familiaritat amb l'estrany, crec que és desconfiança. El que m'encanta és aquest sentit més social, de treball en equip a l'hora d'organitzar activitats. Allà només ho trobes en els pobles més petits. M'hauria agradat fer treball social amb dones immigrades.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Març 2007