Erika Meenen

Al·lucino amb les activitats que es fan a Manresa quasi de franc


Vaig néixer a Valparaiso (Xile) i ara fa dos anys i mig que vaig sortir del meu país buscant un sou millor. Vull ajudar els meus fills a tenir una professió que els faci autònoms per la vida.

Tot i arribant amb passaport comunitari -el meu avi era alemany-, he vist que les feines a les quals podem accedir els immigrants es redueixen a fer neteja i a cuidar persones grans.

Soc dissenyadora tèxtil en l'especialitat d'estampació, ho vaig estudiar a la Universitat de Xile amb seu a Chillán. Sé que el tèxtil aquí també està en crisi, però encara no he pogut informar-me de quines possibilitats tinc amb la meva professió. No vull perdre les feines que vaig consolidant per buscar a ulls clucs un treball més d'acord amb la meva formació. Em dol, però no tant per orgull, sinó per l'es­forç que em va costar titular-me, ja casada i amb fills.

Pedro, el meu fill, estudia vuitè curs de Medicina a la Univer­sitat Salvador Allende de Guayaquil (Equador). Fa set anys que no ens veiem. Treballant en període de pràctiques des de primer, li diuen doctor, és cap d'àrea i supervisa un hospital. Sense co­brar, és clar. A Equador falten metges. Com que depenen de l'Estat i cobren poc, la majoria emigren. A Xile estudiar medi­cina és molt elitista, val uns 500 euros al mes, i les altres carre­res, de 250 a 400.

Jo, treballant de vuit a deu hores diàries, en cobrava 250. Erika, la meva filla de 24 anys, estudia i treballa, i viu a Xile amb el seu pare. Espera la nacionalitat alemanya per venir aquí. Els meus fills són descendents de tercera generació d'un ciutadà alemany i encara la poden sol·licitar. Ara amb el daltabaix d'Air Madrid els viatges se'ns compliquen, el bitllet que ens costava 800 euros no el trobarem per menys de 1.200.

Vaig ser responsable de boy scouts fins als 40 anys. El movi­ment de Baden Powell ha impregnat la meva vida d'uns valors molt sòlids. M'ha ensenyat molta psicologia i comunicació humana. Vaig descobrir que m'agradava dirigir persones i a Xile vaig fer d'administradora d'un hotel, d'un pub i d'una empresa de transport.


Quan formava part dels boy scouts

El 1973, quan es produí el cop d'estat, jo estudiava a la Universitat i vivia els moviments estudiantils sense entendre l'abast de tot plegat. Allende era un socialista moderat que tenia bones idees per afavorir les classes populars, però no les va poder fer realitat. Amb el temps he entès que eren les dretes amb els EUA al darrere els que van boicotejar el govern d'Allende i van produir el caos.

Ara, però, no m'agrada que els xilens amaguin com incitaven a l'exercit perquè actués, com els deien «gallines» bombardejant-los amb blat de moro. La meva família tenia un negoci propi de transport de persones entre Valparaiso i Santiago de Chile i no es va veure afectada. La mare, xilena d'origen espanyol, era infermera universitària.

Vaig arribar a Barcelona amb cinc euros a la butxaca. M'es­perava un cosí. M'agrada Manresa, és una ciutat tranquil·la i acollidora. Al·lucino amb les activitats que es fan per a la gent jove, adults, gent gran, i de franc o per pocs diners. Si tingués temps, aprendria informàtica, aniria a classes de ball, impartiria cursos de cuina del meu país, com el que he fet a l'associació de veïns del meu barri, Valldaura. Li explico a la meva filla i li costa de creure.

La gent em comença a parlar pensant que sóc d'aquí, però quan contesto, noto immediatament el canvi de cara, la sorpresa i el distanciament. Això em passa amb un 80 o 90% de les persones. Fins que no em coneixen, costa. I penso, si em costa a mi, com serà pels nens amb ulls orientals. Entenc perfectament el català, però encara no em decideixo a parlar-lo.


Erika i Pedro, els meus fills

Quan algú em pregunta com és el meu país amb curiositat exòtica, em sento una mica índia americana amb plomes. Els dic que tot és com aquí, els carrers, els edificis, les cases; hi ha mar, muntanya ... la diferència només està en els sous.

Estic sola i em sento sola, sobretot aquests dies de festa i amb els meus tan lluny. Visc en un pis compartit. M'agradaria poder quedar-me i viure aquí amb els meus fills. Sinó, hauré d'anar a Alemanya, allà puc tenir un habitatge, una feina i una petita pensió, però l'i­dioma és el que em va fer passar de llarg. El que m'agrada més del meu país és la qualitat humana de les persones.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Gener 2007