Soc japonesa i tinc 33 anys. Vaig néixer a Omaezaki, una ciutat de la província de Shizuoka, al centre del país. Des de casa es veu el mont Fuji, una muntanya mítica i la més alta de tot el Japó.La meva família es dedica al cultiu de les maduixes des de fa generacions. Me'n sento orgullosa. El meu pare ha rebut uns quants premis de la província per la qualitat, el gust i l'aspecte que tenen. Al Japó és costum regalar fruita, quan neix una criatura o en qualsevol celebracio. Aquesta fruita és molt cara. Un meló pot costar uns 40 euros, i una síndria quadrada, que la fan créixer dintre d'un cub, fins a 150 euros. S'hi dediquen, el meu pare, la meva mare, la meva iaia de 88 anys i tres persones més, del mati fins al vespre, els 365 dies de l'any, sense vacances ni festes. No han volgut aquesta feina per a nosaltres.
Takahito, el meu germà gran, té 36 anys i viu amb ells, pero treballa de comercial en una immobiliària. Taeko, la meva germana que té 27 anys, viu a Tòquio i treballa en una empresa de sabates. I jo ara, des de fa pocs mesos, sóc aquí.
Fins als 18 anys anava a l'escola i vivia amb la familia. Després vaig anar a estudiar arquitectura a la Universitat de Nagoya, més cap al sud. En acabar, vaig tornar a la província a treballar en una oficina d'arquitectes. Hi vaig estar 4 anys. Treballava moltes hores i tenia poques vacances. Sóc molt sensible i responsable i vaig acabar amb problemes fisics i psíquics. El darrer any dormia entre 3 i 4 hores i somiava amb l'ordinador. Vaig plegar. Un cop recuperada de l'estrès em va semblar de començar una nova vida i vaig marxar cap a Itàlia. La família ho trobava lluny i al meu país és estrany que una dona viatgi sola, però ho van acceptar.
He viscut 4 anys a Itàlia: a Perugia, a la província de Civitanova Marche i a Lanciano (província de Pescara). He estudiat l'italià a la Universitat i he treballat dissenyant, sobretot sabates. El que ha normalitzat la meva vida, com una italiana mes, és la feina d'intèrpret en una empresa que fa seients de moto per la marca Honda. He viatjat per tot Itàlia, ho conec millor que el Japó.
L'estiu del 2005 vaig venir de vacances a casa d'una amiga japonesa que fa de cuinera en el restaurant Els Casals, de Sagàs, prop de Gironella. Allà vaig conèixer el Joan, la meva parella. El gener tindrem una filla, potser li posarem Júlia.
Visc un moment especial, no gens fàcil, he canviat de país, de llengua, de vida, he deixat la feina, però estic contenta del meu embaràs, de compartir la vida amb el Joan, de com m'han acollit la seva família i els seus amics. Parlo i entenc el català i ara aprenc el castellà. Quan busqui feina crec que el necessitaré. M'agradaria treballar d'arquitecte, però pot ser que em sigui mes fàcil trobar feina d'intèrpret com em va passar a Itàlia.
Amb el meu germà Takahito i la seva família en el darrer viatge que vaig fer al Japó
El respecte es el valor màxim en el meu pais. Respecte a la família, als professors, a les persones grans, als superiors, als clients ... Només als amics els tractem de tu i pel nom. A les altres persones de vostè i pel cognom. "Gràcies", per nosaltres, és la millor paraula del món. És una expressió de respecte. Jo la dic sovint i noto que pot arribar a incomodar. La mare del Joan em diu que no cal que li doni les gràcies contínuament, però a mi em surt.
La religió de la meva família es la sintoista. M'agrada més que la catòlica. Els nostres déus són la terra, el sol, l'aigua ... , els déus són la natura que ens dóna la vida. La meva iaia cada matí prega al déu del sol, que és molt important per la feina del camp.
Les millors qualitats dels japonesos són la paciència i l'esforç en l'estudi i el treball. Això ha fet avançar el país. Els europeus sou més impulsius, la vostra qualitat es la força, no us imagino vivint al Japó. Nosaltres som més aviat corredors de fons, vosaltres esprinteu, però aquí teniu temps per viure.
Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Desembre 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada