Nadia

Hi ha dones marroquines que passem desapercebudes al carrer


Vaig néixer fa 43 anys a Larache, al nord del Marroc. Sóc la gran de cinc germanes. A la mare la van casar als catorze anys. Quan anem juntes pel carrer ens pre­nen per germanes. Ella va tenir molt clar que cap de les seves filles es casaria jove, que les faria estudiar i sobretot volia que tinguéssim el carnet de conduir. El pare i els tiets no ho veien tan clar.

En acabar l'ensenyament obligatori vaig poder anar a Tànger a estudiar en una escola professional perquè tenia una tieta que hi vivia. Vaig fer el que seria aquí una enginyeria tècnica electromecànica. Només érem dues o tres noies a la classe, els altres eren nois. Allà dintre ens relacionà­vem amb normalitat, però a fora no podies quedar amb un noi per fer un treball. Aquesta escola em va obrir la ment en molts aspectes, era nova i la sort va ser que la majoria de professors eren estrangers.

Vaig tornar cap a Larache, em vaig treure el carnet de conduir i com que no podia anar a Casablanca a con­tinuar els meus estudis, només podia esperar a casar-me. Però una cosina que vivia a Manresa em va convidar a venir. Tenia 25 anys. Vaig arribar un 23 de desembre, amb boira baixa i tots els carrers il·luminats per les festes de Nadal. Ho vaig trobar bonic, però els llums es van apagar i la boira va continuar.

Vaig treballar fent confecció, fent de cangur ... i els darrers nou anys faig de cuinera, des del 2003 a l'hospital de Sant Joan de Deu. M'agrada molt.

Quan feia dos anys que vivia a Manresa em vaig casar amb l'Ahmed. Fa d'encofrador. El vaig conèixer aquí, hi vivia sol, sense família. Ell és de Nador. Tenim dos fills nascuts a Manresa, l'Quail, de catorze anys, i la Riham, d'onze. Han anat sempre a les Dominiques, és una escola que ens agrada. Alguns marroquins em critiquen que fins i tot facin l'assignatura de religió, però jo penso que és un enriquiment per a ells. La nos­tra religió, l'Islam, ja la practiquem en família.

Amb els meus fills l'Ouail i la Riham

Fa dos estius en acabar les vacances, l'Quail ens va dir que volia continuar l'ESO al Marroc, en una escola espanyola que hi ha a Larache. Hi van els fills dels espanyols que viuen allà. Em va sorprendre, però li vam respectar. Ha hagut de canviar el català pel castellà i ara està estudiant àrab, francès i anglès.

Vull educar els meus fills amb els valors en què crec, però amb respecte. No em vol­dria trobar obligant-los a fer coses que no volen, com posar-se un vel i que se'l traguessin just girar la cantonada de casa. Això ho han de triar ells.

Hi ha dones marroquines que passem desapercebudes al carrer i que fins i tot sabem fer feines que són pròpies dels homes: la meva cosina ara és conductora d'autobús i jo he fet la instal·lació elèctrica de casa meva i allà on vaig reparo les ava­ries de moltes màquines. És clar que som una minoria.

És difí­cil la integració de la comunitat marroquina i l'Alcorà no hi té res a veure. L'Alcorà ens diu que cal avançar com a persona i com a poble. Els costums del nord i el sud del Marroc són molt diferents, també els del camp i els de la ciutat. Molts marro­quins han emigrat del camp. Penseu que encara hi ha homes que marxen a treballar i deixen la dona tancada dintre el pis. l això passa aquí.

Les cinc germanes. Dues viuen a Manresa, una a França, una a Palma i l'altra a Larache

Hem creat una associació per a la dona marroquina. Ara som unes quinze. Costa molt que surtin de casa i que parti­cipin en les festes que hem organitzat al carrer. Ara volem tro­bar-nos un cop per setmana i mirar que vinguin no només per buscar feina. La feina és important, però compartir inquietuds i gaudir de la vida, també. Un dels problemes bàsics de moltes marroquines és l'idioma, algunes no parlen ni català ni castellà.

De vegades a l'hospital els metges no les poden entendre. Tampoc no és gens bo que els fills petits hagin de fer d'interme­diaris. Només hi ha traductors al jutjat, potser als hospitals en convindria algun. Ara estic estudiant anglès i informàtica a l'es­cola IEFE i el bàsic 3 de català al CNL. A casa parlem l'àrab i amb els companys de treball el castellà, per això em cal estudiar i practicar el català. Ara mateix, no veig la meva vida en un altre lloc que no sigui a Manresa .

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la gallina.Novembre 2007

Cap comentari: