Vaig néixer fa 43 anys a Larache, al nord del Marroc. Sóc la gran de cinc germanes. A la mare la van casar als catorze anys. Quan anem juntes pel carrer ens prenen per germanes. Ella va tenir molt clar que cap de les seves filles es casaria jove, que les faria estudiar i sobretot volia que tinguéssim el carnet de conduir. El pare i els tiets no ho veien tan clar.
En acabar l'ensenyament obligatori vaig poder anar a Tànger a estudiar en una escola professional perquè tenia una tieta que hi vivia. Vaig fer el que seria aquí una enginyeria tècnica electromecànica. Només érem dues o tres noies a la classe, els altres eren nois. Allà dintre ens relacionàvem amb normalitat, però a fora no podies quedar amb un noi per fer un treball. Aquesta escola em va obrir la ment en molts aspectes, era nova i la sort va ser que la majoria de professors eren estrangers.
Vaig tornar cap a Larache, em vaig treure el carnet de conduir i com que no podia anar a Casablanca a continuar els meus estudis, només podia esperar a casar-me. Però una cosina que vivia a Manresa em va convidar a venir. Tenia 25 anys. Vaig arribar un 23 de desembre, amb boira baixa i tots els carrers il·luminats per les festes de Nadal. Ho vaig trobar bonic, però els llums es van apagar i la boira va continuar.
Vaig treballar fent confecció, fent de cangur ... i els darrers nou anys faig de cuinera, des del 2003 a l'hospital de Sant Joan de Deu. M'agrada molt.
Quan feia dos anys que vivia a Manresa em vaig casar amb l'Ahmed. Fa d'encofrador. El vaig conèixer aquí, hi vivia sol, sense família. Ell és de Nador. Tenim dos fills nascuts a Manresa, l'Quail, de catorze anys, i la Riham, d'onze. Han anat sempre a les Dominiques, és una escola que ens agrada. Alguns marroquins em critiquen que fins i tot facin l'assignatura de religió, però jo penso que és un enriquiment per a ells. La nostra religió, l'Islam, ja la practiquem en família.
Amb els meus fills l'Ouail i la Riham
Fa dos estius en acabar les vacances, l'Quail ens va dir que volia continuar l'ESO al Marroc, en una escola espanyola que hi ha a Larache. Hi van els fills dels espanyols que viuen allà. Em va sorprendre, però li vam respectar. Ha hagut de canviar el català pel castellà i ara està estudiant àrab, francès i anglès.
Vull educar els meus fills amb els valors en què crec, però amb respecte. No em voldria trobar obligant-los a fer coses que no volen, com posar-se un vel i que se'l traguessin just girar la cantonada de casa. Això ho han de triar ells.
Hi ha dones marroquines que passem desapercebudes al carrer i que fins i tot sabem fer feines que són pròpies dels homes: la meva cosina ara és conductora d'autobús i jo he fet la instal·lació elèctrica de casa meva i allà on vaig reparo les avaries de moltes màquines. És clar que som una minoria.
És difícil la integració de la comunitat marroquina i l'Alcorà no hi té res a veure. L'Alcorà ens diu que cal avançar com a persona i com a poble. Els costums del nord i el sud del Marroc són molt diferents, també els del camp i els de la ciutat. Molts marroquins han emigrat del camp. Penseu que encara hi ha homes que marxen a treballar i deixen la dona tancada dintre el pis. l això passa aquí.
Les cinc germanes. Dues viuen a Manresa, una a França, una a Palma i l'altra a Larache
Hem creat una associació per a la dona marroquina. Ara som unes quinze. Costa molt que surtin de casa i que participin en les festes que hem organitzat al carrer. Ara volem trobar-nos un cop per setmana i mirar que vinguin no només per buscar feina. La feina és important, però compartir inquietuds i gaudir de la vida, també. Un dels problemes bàsics de moltes marroquines és l'idioma, algunes no parlen ni català ni castellà.
De vegades a l'hospital els metges no les poden entendre. Tampoc no és gens bo que els fills petits hagin de fer d'intermediaris. Només hi ha traductors al jutjat, potser als hospitals en convindria algun. Ara estic estudiant anglès i informàtica a l'escola IEFE i el bàsic 3 de català al CNL. A casa parlem l'àrab i amb els companys de treball el castellà, per això em cal estudiar i practicar el català. Ara mateix, no veig la meva vida en un altre lloc que no sigui a Manresa .
Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la gallina.Novembre 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada