Abdeslam Ben el Fassi

Em va fascinar la llibertat d'expressió

Quan, una persona, deixa de ser nou­vinguda? -pregun­tava una amiga en un debat-. Aíxò depèn d'ella. És la meva obligació no estar tota la vida considerant que sóc un nouvingut. He de superar el sentiment d'inferio­ritat pel fet que «sóc un moro», i no he d'esperar que la gent m'aculli, he de prendre la iniciativa. M'he de compor­tar d'una manera espontània. Tinc els meus drets, tinc els meus deures que he de com­plir, i he d'aportar coses posi­tives a la meva ciutat. Es la responsabilitat que tenim. I defenso les meves opinions i la meva cultura, però també accepto les crítiques. Res no és perfecte.

Tinc 39 anys, sóc d'Alcazar­quivír, una ciutat de 140.000 habitants de la província de Larache. Visc a l'estat espanyol des de l'any 94 i a Manresa des de fa 4 anys. Sóc educador social en una fundació que s'ocupa de joves desemparats.

Vaig estudiar història contem­porània a la universitat de Tetuan i vaig fer la tesi doctoral a la Complutense de Madrid. També col·laboro en projectes de la Universitat de Barcelona. Quan era estudiant i venia a Espanya, un mes a l'estiu, amb la motxilla a l'esquena per treballar una mica i per comparar la Universitat i la vida, em va fascinar la llibertat d'expressió que es respirava.

La integració de la comunitat marroquina és especialment complexa perquè la gran majoria ja tenien grans dificultats per integrar-se fins i tot en el nostre propi país. El desconei­xement i la poca formació ho fan difícil, però jo sóc optimis­ta i crec que la immigració és un valor afegit per a qualsevol comunitat i que cal esforçar-se per les dues parts. Els respon­sables d'aquesta ciutat ho tenen clar i fan un gran esforç en l'acolliment i en l'ensenyament, encara que a l'escola hi fal­tin competències interculturals i de mediació.

La meva tesi tracta de les relacions entre el Marroc, Espanya i l'Amèrica Llatina, dels molts punts de contacte entre les nostres cultu­res. Cultures que han conviscut molts segles i han contribuït a l'enriquiment de la cultura universal. No hem de ser preso­ners de les incidències del passat, hem de potenciar els punts de trobada.

Vivia immers en el ritme frenètic de Madrid i em va sortir feina a Catalunya. Em vaig sentir com en un desert, però el coneixement que Catalunya ha estat un país d'acollida des de fa segles em va donar molta estabilitat. Vaig veure que els catalans sou molt treballadors, molt més estrictes, i més nacionalistes ... Vaig llegir la història de Catalunya, la prime­ra vegada en francès, i vaig entendre com s'ha construït aquest nacionalisme. Trobo legítim que s'utilitzin tots els mitjans possibles per consolidar una identitat que ha estat impedida al llarg de la història.

L'any 1995, arran de ser convidat a per la Universitat de Barcelona a la Conferència sobre els països de la Mediterrània, vaig descobrir un tema apassionant: la influència que hi ha exercit Catalunya. Al cap de 10 anys hem fundat l'associació Horitzons Mediterranis, de la qual sóc el president. És oberta a tothom.

Ara mateix, em dedico intensament a perfeccionar el meu català i el meu francès. A mig termini, des de la humilitat, voldria portar a terme un projecte que considero d'una gran responsabilitat: fer cursos de català i explicar la història i la cultura catalana, en àrab, per facilitar la integració de la comunitat marroquina.

Quan parles una llengua arribes a la mentalitat de la gent, arribes a entendre la cultura, no solament acadèmica, sinó popular, quotidiana. Les frases fetes en són un exemple. Al meu país en tenim que volen dir el mateix. El desconeixement de la llengua impedeix l'adaptació ràpida de les persones. Zakiya, la meva dona, n'és un exemple. Era professora al Marroc, és llicenciada en Filologia àrab, ara començarà a aprendre cata­là per poder ser un més en aquest país. Tenim una filla de 16 mesos, la Salma. Ens imaginem el nostre futur a Manresa, quan la coneixes trobes que és una ciutat amable.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Març 2008