Andy Quaglia

Aquí quan roda comença a girar ja no s'atura

Sóc arquitecta. Tinc 36 anys, vaig néixer a Buenos Aires. En fa 10 que visc al Bages. Facundo, el meu marit, fill d'una família d'odontòlegs, també és argen­tí, però viu a Manresa des dels 11 anys. Quan va voler estudiar, també per a dentista, les circumstàncies el van portar a Buenos Aires i allà ens vam conèixer.

Tenim una filla de 8 mesos, la Mia. Sóc la gran de cinc germans. El pare, que també és arquitecte, especialitzat en la construcció d'hospitals, va néixer a Somàlia, però quan tenia 2 anys va anar a viure a Itàlia, a Milà. En acabar la segona guerra mundial, la família es va traslladar a Buenos Aires, llavors en tenia 16, se sent argen­tí i per res del món es vol moure d'allà, no vol un altre desarre­lament. La mare és descendent d'espanyols, de gallegos, com els diem allà a tots els espanyols.

A Buenos Aires, els darrers 6 anys vaig treballar dissenyant supermercats de la cadena Disco. Era una feina estressant, amb 2 mesos fèiem un súper de 2.000 metres quadrats. Treballava totes les hores de la setmana. Vaig arribar aquí i sense títol homologat no trobava res. Vaig treballar de comercial en una revista de submarinisme durant 4 anys, però em vaig inscriure a la delegació del Col·legi d'Arquitectes de Manresa i en Xavier Pons, un arquitecte de Navàs, em va oferir feina.

I la roda va començar a girar i em van començar a sortir altres oportunitats. Aquí, potser costa que la roda comenci a girar, però quan comença ja no s'atura. En canvi a l'Argentina, pot rodar fins i tot de pressa, però de sobte s'hi encalla una pedra i cal tornar a començar de nou. Jo, tenia ganes de marxar i ara em ve de gust anar-hi per veure els meus, però no hi voldria tornar a viure.

També treballo fent interiorisme, amb un dissenyador indus­trial, en Dani, i una interiorista, l'Imma. M'agrada i em diver­teix. Crec en l'eficàcia dels equips interdisciplinaris. Hem fet, entre altres, el museu de Berga, col·laborant amb en Xavier Pons, i el mobiliari de la festa de Bacardi. Treballem amb molts tipus de materials i aquesta riquesa aquí la trobo a faltar en el món de l'arquitectura. A l'Argentina fem les teulades de fusta i també de xapa de colors, això ens ve dels americans. Els arqui­tectes som més plàstics, més artistes. Aquí trobo l'arquitectura més estàndard, més monòtona. Molts edificis són avorrits. Parlo de la comarca, no de Barcelona.

Amb el meu marit Facundo i la meva filla Mia

A l'Argentina plou molt i a tot arreu s'hi posa tela asfàltica, una de les principals preocupacions és que no entri aigua. Es construeix més com abans aquí, amb formigó i no tant prefabri­cat Aquí fins i tot el ciment ve preparat, allà la barreja es fa a l'obra. A l'Argentina, en general, la ma d'obra es molt més arte­sanal. I el resultat és que una cuina és per a tota la vida, en canvi aquí té garantia per a 5 anys.

La cultura també influeix en el dis­seny dels habitatges. Al meu país es dóna molta importància a la part destinada als convidats, perquè poden arribar en qualse­vol moment del dia. Sovint, només entrar, et trobes amb un rebedor i un saló molt espaiós amb un lavabo. Aquesta és la part pública de la casa, que sempre està endreçada i que hi entres directament des del carrer, sense passar per cap altra habitació. Aquí no es fa tanta vida casolana, els caps de setmana se surt molt i la casa no té tanta importància.

Argentina és com una selva, t'has de vendre constantment O ho fas o no aconsegueixes res. Els projectes de la universitat consisteixen a aprendre a vendre't i a tenir molta labia. Aquí hi ha molta estabilitat i seguretat en la feina, no he vist a fer fora ningú d'un treball, ni que s'ho mereixi. Les vacances són una altra gran diferència, aquí marxes tranquil·lament un mes, allà fas poques vacances, com a molt 10 dies, i no estàs tranquil per­què el que et substitueix et pot prendre la feina.

Només mirant les cares noto com aquí la gent està tranquil·la i allà angoixada. Em va sobtar el dia que un company de treball deia que netejar el seu ordinador, la seva eina de treball, no era feina seva. Allà això seria impensable. La meva inquietud, a mig termini, és portar l'empresa del meu pare a Espanya i aprofitar la seva experiència en el disseny d'hospitals.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Abril 2008

Cap comentari: