Darrick Hyland

La muntanya de Montserrat em va seduir

Sóc americà. De Wisconsin, al mitjà oest dels Estats Units. El meu poble és Menomonee Falls i està situat a l'àrea metropolita­na de Milwaukee, la ciutat més gran de l'estat.

Els que em coneixen s'interessen per mi i arriba la tercera pre­gunta: «Com has arribat a Manresa?». Vaig venir a escalar i a visitar un amic, i em vaig quedar. Les muntanyes de Montserrat em van seduir i Barcelona era massa gran per viure i Manresa prou gran per trobar feina.

Tinc 31 anys. Les meus avantpassats van ser irlandesos i suïssos que el 1860 van anar a Amèrica. Vaig estudiar Administració d'Em­preses, però no he treballat mai en aquesta feina. De seguida vaig saber que volia viatjar i el que he fet més és de pro­fessor d'anglès. M'agrada ensenyar. Primer vaig viure a d'altres indrets d'Estats Units, després al Japó, a Guatemala i ara a Manresa.

Al Japó vaig viure a Kyoto durant un any i mig. És una cultura molt diferent, ni Europa, ni Amèrica et donen cap pauta per entendre-la. Arribes i et rela­ciones amb els que parlen bé l'anglès, però són gent que s'ha mogut molt, amb mentalitat molt oberta. Quan vaig saber una mica de japonès i em vaig començar a relacionar amb persones que només parlaven japonès és quan vaig començar a entendre els seus costums. Això passa a tot arreu, si no coneixes la llengua no pots entendre una cultura.

Amb els diners que vaig estalviar al Japó, quan vaig arribar a Guatemala em vaig poder dedicar 5 mesos a fer treball voluntari en una llar d'infants que acull a nens orfes, o nens que la mare no pot cuidar, perquè ha d'anar a treballar al camp o perquè té problemes personals ... Els pares, molts han mort, o han marxat a l'estranger.

Vivia en una ciutat que té dos noms: Quetzaltenango i Xela. Una ciutat molt gran, però que et permet trobar-te amb els cone­guts, com et trobes a Manresa. Després vaig treballar de professor a la Universitat. Quetzaltenango s'ha convertit en una ciutat per anar a aprendre l'espanyol, hi ha més de 30 escoles que n'ensenyen. Hi van molts europeus i gent d'Estats Units. Guatemala és un país molt divers, hi ha muntanya, costa, selva ... a cada poble es parla un idioma diferent. M'hi vaig estar un any i quatre mesos.

Des del setembre passat que visc aquí. Treballo ensenyant anglès. M'agrada escalar i tinc gent per anar-hi. Comparteixo pis amb un company català que m'ajuda a practicar la llengua, ara el meu nivell encara és baix. M'agrada passejar pels carrers estrets que té la ciutat. I em sento segur i tranquil, tot i que alguns coneguts no m'acon­sellaven anar a viure al barri antic.

M'agrada la música. Toco la guitarra. La fira Mediterrània la vaig disfrutar, la vaig trobar impressionant. M'agradaria quedar-m'hi més temps, potser dos o tres anys. Ja veurem. Sabia que Catalunya era diferent dels altres pobles d'Espanya. Però quan vaig arribar pensava «no n 'hi ha per tant» i qüestio­nava: «tant diferents sou???», però vaig quedar atrapat. Me'n vaig adonar per Cap d'Any que vaig anar a Irlanda. Quan vaig dir que vivia a Manresa, prop de Barcelona, i ells em van dir, «ah, a Espanya!», vaig tenir la necessitat d'explicar que era diferent, em va passar el que us passa a vosaltres. Quin canvi de mentalitat!

Als EUA hi ha molt menjar dolent, però també n'hi ha de bo. D'aquí m'agrada molt el pernil i la crema. M'agradarà conèixer restaurants. Tinc ganes d'escalar les muntanyes de Catalunya, també d'altres indrets d'Espanya i d'Europa. Sé que quan vegi una foto de Montserrat ho reconeixeré sempre, és molt especial.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Maig 2008

Cap comentari: