Collins Nnamdi

Volem recuperar Biafra pacíficament

Sóc d'Owelli, la darrera capital que va tenir l'estat de Biafra l'any 1970. En el meu passaport ara hi consta que sóc nigerià, però sóc biafrès, de l'ètnia dels ibos.

Tinc 47 anys, en fa setze que visc a Europa, set a l'estat espanyol (Andalusia, Navarra ... ) i des de gener del 2005 a Manresa. Quan vivia a Bellvitge, un amic em va dir que a Manresa troba­ria un pis més barat. Vam venir amb tren. I jo pensava, però a on anem? La prime­ra impressió no va ser gaire bona, però ara m'agrada, es pot anar a peu a tot arreu. Vaig trobar un pis que podia pagar i ens hi vam instal·lar amb la meva dona.

He tingut vuit germans, dos es van morir de petits. La mare sempre diu que sóc el més rebel, soc l'únic que viu a l'estranger. Vaig ser futbolista, primer feia de defensa i quan vaig ser professio­nal, de l'any 1983 al 1989, de davanter centre. Jugava amb l'equip de l'Aeroport de Nigèria, que està a Lagos, la capital comercial. Allà no hi ha diners com aquí, per mantenir els equips i això fa que siguin d'empreses, bancs, assegu­radores ... Quan per algun motiu has de deixar de jugar et busquen una altra feina dins de la mateixa empresa. Ser futbolista em va permetre viatjar per tot Nigèria i també per altres països de l'Àfrica. Va ser el motiu que marxés cap a Holanda a provar sort.

Estic vinculat al moviment que vol recuperar la indepen­dència de Biafra de l'actual estat de Nigèria. Volem expli­car al món qui som, la nostra història i la nostra realitat. Biafra és el cor de Nigèria. Situat al sud-est, tenim riquesa, tenim petroli, però l'exploten els del nord i les companyies estrangeres. Res no reverteix en el país, no tenim carrete­res, ni hospitals, ni oportunitats de treball per als joves. I vivim una forta repressió. Si exhibeixes una bandera de Biafra t'arrisques que et tirin un tret. Les presons del nord estan plenes de presos biafresos que no han comès cap delicte. I les famílies no saben ni a quina presó els han por­tat, ni tan sols si són morts o vius.

La nostra història és dura. El 1967 quan els ibos, ètnia majoritària, vam aconseguir la independència del país, va començar una guerra brutal. Anglaterra, per interessos eco­nòmics, i la URSS van ajudar els del nord i ens van arrasar. Tres anys de guerra van deixar tres milions de morts, sobretot per la fam i les malalties.

EIs ibo som una ètnia amb una trajectòria paral·lela a la dels jueus, tant pel nivell cultural i per les capacitats comercials com per les tragèdies que hem viscut. I no som terroristes, volem reclamar els nostres drets per mitjans pacífics. Una altra diferència amb el nord és la nostra religió, som cristians i no musul­mans.

A l'entorn del 30 de maig, 41è aniversari de la indepen­dència, es faran actes de denúncia arreu del món. A Manresa celebrarem un fòrum organitzat per l'Associació Cultural de Biafrans a Catalunya, que hem pogut crear recentment. A Madrid, de moment, no ha estat possible registrar cap associació. Una altra activitat que es farà és una marxa de tres dies des de Tarragona fins a Barcelona. També formo part de l'associació dels ibo que viuen a Catalunya, aquest any opto a la presidència.

Molts països d'Europa aconsegueixen la independència sense sang, per què nosaltres no podem ni tan sols aconse­guir un model semblant al d'Espanya, i començar per una certa autonomia? Si avancem en els drets del meu país m'agradaria tornar i poder exercir la carrera de Dret que estic estudiant. Ara el meu país és Catalunya, que m'ho dóna tot: treball, sanitat, llibertat d'expressió...

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Juny 2008