Sóc de Quito, la capital de l'Equador. Tinc 31 anys i amb el Pablo, el meu marit, vivim a Manresa des de fa un any i mig. Ballem danses populars del nostre país com a símbol de les coses bones que té l'Equador. Anem als barris que ens ho demanen.La mare va venir a Vilassar de Dalt quan jo encara estudiava, va sacrificar viure juntes per poder-me donar el millor. Va ser molt dur per a totes dues. Una filla d'en Porcioles que vivia a Quito i hi tenia una camaronera -un viver de gambes-, va tornar a Catalunya i necessitava algú que li cuidés una filla amb problemes. Va ser l'oportunitat de la mare.
Al cap de 2 anys va tornar per fer-me la festa rosada. És una festa que es fa a totes les noies quan compleixen 15 anys i simbolitza el pas de «niña a señorita». Seria la posada de llarg d'aquí als 18, però allà la celebra tothom en la mesura de les seves possibilitats. És molt emocionant, vas amb un vestit de color de rosa, amb dames i nois, i la família. Entres amb sandàlies i surts amb sabates de taló. Primer vas a l'església i després hi ha la festa. També va poder tornar a la meva festa de graduació, en acabar la secundaria.
De petita vaig estudiar a les monges, però volia fer comptabilitat i no en feien. Vaig poder entrar a l'escola militar FAE. M'encantava, i el meu somni era seguir la carrera militar, però llavors no hi havia dones que ho fessin i tampoc hauria donat la talla. Ser coronel, tinent... Alguna cosa de manar. M'agradava l'aventura, la instrucció, l'uniforme. El que tenia millor nota de la classe era el comandant de curs i manava sobre els altres. Els que seguíem al primer ens nomenaven brigadiers, i manàvem als cursos de 1r a 4t. Jo manava als de segon curs, en tenia la responsabilitat. Per exemple, quan formàvem en entrar i sortir, havies de mirar des de la tarima que es portessin bé, sense riure, amb l'uniforme correcte.
Festa de graduació, a l'escola militarDesprés d'estudiar 1 any Administració a la Universitat, vaig venir a Barcelona a viure amb la meva mare i les meves ties. D'això fa 10 anys. He treballat de cambrera d'hotel, d'administrativa, i la darrera feina ha estat als supermercats Dia. Tinc un fill de 7 mesos, l' Steve Alejandro, i he plegat perquè no em surt a compte. No tinc ningú a Manresa que me'l pugui cuidar.
Fa 4 anys em vaig casar per poders amb el Pablo. El vaig conèixer l'estiu del 2002 quan vaig anar a Quito de vacances. Havíem de començar la nostra vida de zero i, malgrat els dubtes, ens va semblar que aquí la tindríem més fàcil. Allà pots tenir un sou de 150 dòlars i pagar-ne 80 de lloguer.
Jo estimo la meva terra, però no l'enyoro. Fa temps que sóc aquí, tinc a prop la família més íntima i m'adapto. El Pablo, en canvi, té un fil fort i sensible que l'uneix amb les persones amb qui ha compartit la vida, sobretot la seva mare. Ho vivim diferent.
Vam venir a Manresa perquè hi havia més oportunitats de treball per al meu marit i també hi tinc un tiet, que és el president de l'associació d'equatorians. El Pablo diu que aquí tot va molt de pressa, que treballa menys hores que allà i no li queda temps per res. És el ritme que porta tot, les feines, les persones.
Diuen que sóc molt perfeccionista. Em sorprèn que aquí et puguin denunciar per donar una bufetada al teu fill, i que hi hagi fills que maltractin pares i professors. Quan treballava d'administrativa, va entrar un nou soci, un home molt tancat, que volia que parlés en català. L'entenc, dic paraules soles, però no puc llançar-m'hi. Em sembla que estic envaint alguna cosa que no és meva, que a la meva boca no sonarà gens bé. Ho hauré de superar .
Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Juliol-agost 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada