Sóc africana del Camerun. Tinc 39 anys, en fa 10 que vaig marxar del meu país i 5 que visc a Manresa. Tinc tres fills, Stephanie, de 17 anys, i Patrice, de 14, que viuen al Camerun amb els meus pares, i Melany, de 5, que viu aquí a Manresa amb mi.
Sóc de Muyuka, una ciutat mitjana de la província South West. És gran com Manresa. Vaig estudiar interna fins als 22 anys, que em vaig aparellar i va néixer Stephanie. Els meus pares tenen formació, la mare parla bé l'anglès i el pare va fer de professor. Sóc la gran de set germans, ara en som sis.
El 2003 vam viure un cop molt fort. Edith, la meva germana, va ser assassinada per un català. Tenia 22 anys. No eren parella, penso que ell ho devia voler, però ella no ens n'havia parlat mai. Edith treballava en un locutori que tenia el meu germà a Puigcerdà. Ell era un client conegut. Vam portar el cos a enterrar-lo al nostre país. El dolor dels pares no es pot explicar.
Dos dels meus germans viuen al Camerun, tres més també viuen a Catalunya i la més petita estudia medecina a Ucraïna. El nostre objectiu és que la família millori, o bé enviem diners o ajudem a venir a algú. El meu germà em va ajudar a mi i jo ajudaré a un altre. La meva il·lusió seria portar els meus fills, el pis ja el tinc, només em falta aconseguir un contracte.
He viscut a Andalusia, a Barcelona, a Puigcerdà i a Manresa. Si hagués de canviar tornaria a Andalusia. Em va agradar molt, la gent és molt oberta i generosa. El contrast amb Puigcerdà va ser molt gran, hi feia molt fred i la gent és molt diferent. Necessiten immigrants, però no els volen llogar pisos per viure. Vivíem atapeïts en condicions molt dolentes. Allà va néixer Melany, i amb el seu pare, també camerunès, vam buscar pis, primer a Vic, però el vam trobar a Manresa.
El primer i el que més valores de ser aquí és l'atenció sanitària. El gran problema d'allà és que la gent mor de qualsevol malaltia perquè no pot pagar els metges. Només per anar a consultar ja s'ha de pagar, i no parlem si el metge t'ha de venir a casa. Què fa la majoria de gent quan no està bé? Compra pastilles pel carrer, que no tenen res a veure amb el que tens, com a molt són calmants. De malària n'hi ha molta, en canvi de càncer, en tota la meva vida allà, vaig sentir a parlar només d'un cas. Em va sorprendre com n'és d'habitual aquí. La nostra alimentació crec que és més natural.
Penso que el color de la pell ens fa perdre oportunitats. Abans lloguen un sud-americà i fins i tot un marroquí que a nosaltres. Jo interpreto com a actitud racista quan un encarregat no suporta ni que preguntis com es fa la feina i l'endemà l'oficina de treball temporal et diu que no cal que tornis a aquella empresa. Als marroquins se'ls dóna de tot, beques, ajudes ... A mi, en els moments difícils, no m'han donat ni una ampolla de llet.
He treballat de cuinera tant a Andalusia, com a Manresa. M'agrada cuinar i vaig aprendre ràpid a fer els menjars d'aquí. Ara treballo fent neteja per compaginar els horaris amb els de la meva filla, vivim totes dues soles. A casa, cuino plats del meu país, com Fufu, que es fa amb puré de patata, farina, aigua i salsa de cacauet, o bé Ndole que és verdura amb pistatxo i ens ho mengem amb plàtan mascle fregit. Si afegim tall o peix en aquests plats únics, podem aguantar tot el dia, cosa que no passa amb un plat de macarrons.
Sóc la tresorera del Moviment Panafricà. A Manresa en aquesta associació hi ha africans de Ghana, Nigèria ... Estem oberts a tots. A Barcelona només hi ha gent del Camerun. El nostre objectiu és compartir la nostra cultura, ajudar-nos amb problemes que puguem tenir i sentir-nos acompanyats. Ens trobem una vegada al mes, a casa d'un de nosaltres, primer fem reunió i després mengem i fem tertúlia. Entre nosaltres parlem en anglès, perquè en els nostres idiomes tradicionals -el meu el Bagwa- no ens entendríem. Els idiomes oficials del Camerun són l'anglès i el francès. Els camerunesos som com els andalusos, més oberts que altres africans.
Els meus fills, Stephanie, Patrice i MelanyConxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Setembre 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada