Ibrahim Bakrimi

Ens neguen la independència i silencien el nostre origen

Sóc berber. Vaig néixer a la regió d'Ait Baamrane. Quan tenia un any els pares es van separar i amb la mare, embarassada del meu germà, vaig anar a viure a la capital, Sidi Ifni. Tinc 49 anys.

Vaig estudiar literatura francesa a la universitat d'Agadir. Des de 1989 he viatjat per Europa: França, Suïssa, illes Canàries, fins que vaig arri­bar a Catalunya l'any 2007. Vaig ser armador d'un petit vaixell. Per desgràcia, en una nit de tempesta, hi va morir el meu germà, que n'era el capità.

Els berbers no som àrabs, som l'ètnia més important del nord d'Àfrica, però sempre ens han negat la independència i han silenciat el nostre origen. La troballa de dòlmens celtes al nord de l'Àfrica explica els berbers rossos i amb ulls blaus que viuen a les muntanyes.

El 1980 sorgeix un moviment reivindicatiu dels nostres drets socials, culturals i de la nostra llengua prohi­bida: Tifnagh, que oficialment anomenem Amazigh que signifi­ca home lliure. A primària es pot impartir una hora de llengua berber, però com que no és obligatòria sovint s'opta per una altra activitat. El Canal 1 de televisió parla 15 minuts al dia en berber i la resta en àrab, i el Canal 2 parla en francès i en àrab a parts iguals. Tant al nord com al sud del Marroc hi ha focus reivindicatius dels nostres drets i per entrebancs que trobem en el camí no ens aturarem.

De sempre he estat vinculat a associacions esportives i cultu­rals i durant set anys he fet de monitor de colònies d'estiu. El 1990 vaig fundar una associació de joves diplomats sense tre­ball i encara avui no volen legalitzar-la.

El 2005 vaig ser mem­bre fundador de la Secretaria Local de Sidi Ifni-Ait Baamrane, com a representant de l'associació Tierra Verde. Agrupa diver­ses associacions amb l'objectiu de divulgar i reclamar al govern marroquí les promeses incomplertes durant anys. Per aquesta causa alguns dels meus companys actualment són a la presó.

Sidi Ifni és la ciutat oblidada. El fet que estigui incomunicada per la costa i aïllada comercialment, provoca que la nostra prin­cipal font de riquesa, la pesca, no reverteixi en la població. Grans vaixells exploten el peix de qualitat i se l'emporten a d'altres indrets. Nosaltres només tenim accés al més barat i
n'hem de llençar tones.

A la Secretaria tenim cinc reivindica­cions. Volem que Sidi Ifni torni a ser província de la regió. Reclamem oportunitats de treball per als joves; és urgent que solucionin el problema que té el port amb la sorra, que fa que molts pescadors morin entrant i sortint a la mar. Reclamem que acabin la carretera de la costa Uni-Tan Tan, que permetria que el transport de peix no s'hagués de fer per interior, per l'anome­nada porta del desert, i arribés amb bones condicions. I la nos­tra darrera reivindicació és l'assistència sanitària gratuïta.

Tot el que ens va quedar del colonialisme espanyol ens ho han expro­piat. Tots els aparells de l'hospital se'ls van emportar a d'altres indrets del Marroc i de la meitat de l'edifici en van fer pisos. Amb 20.000 habitants tenim un sol metge i si no el pots pagar et poden deixar morir. Ni cap ajut, ni cap plaça de treball públic és per a la nostra regió.

Som un moviment pacífic, però si ens ataquen no dubtem a defensar-nos. En la manifestació del 2005, vam començar 1.000 ciutadans enfront de 8.000 soldats. Eren les nou del matí, avançàvem amb pedres a les mans i des de Rabat, desconcer­tats, va donar ordres que ens deixessin passar. Tot seguit fins a 15.000 persones van sortir al carrer a manifestar-se. Però el seu orgull ferit va culminar en la venjança del 7 de juny passat, el dissabte negre que mai no oblidarem. Convocada una nova manifestació, 14.000 soldats s'escampen per la ciutat, entren a les cases, saquegen, torturen, humilien, violen i fan moltes detencions. Els líders i els informadors dels fets van ser empre­sonats. El mes següent una caravana de solidaritat d'associa­cions de tot el país i de l'estranger ens va donar suport.

M'agrada Manresa i si tot va bé m'hi voldria quedar. Hi tinc un germà i hi he trobat bona gent. Però no oblido el meu país i la meva gent que hi pateix i des d'aquí els vull ajudar. Per un berber és fàcil integrar-se a Catalunya, veig moltes similituds amb la nostra cultura i comprenc el país. Entenc que sou cata­lans, que teniu una llengua i cultura pròpies. Fa poc que m'he incorporat als Tirallongues amb la meva companya, m'agrada. Hi ha uns berbers que també fan uns castells humans, però sense pinya.

Un castell on jo participava, que vam fer els Tirallongues el diumenge 14 de setembre, a la plaça Major de Manresa

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Octubre 2008

Cap comentari: