Giovanni Timote Viana

El rap és la poesia del carrer

El meu somni és ser un cantant de rap. El rap és la poesia del carrer, que parla amb expressions del carrer. El rap és com un diari personal, pots expli­car històries desconegudes, pots denunciar injustí­cies, pots expressar el que passa dintre el teu cap ... sentiments, idees. Hem format un grup que es diu Anti-ràbia, som quatre amics del barri de la Font, Mateo que és domini­cà, Cheick the black, senegalès, Luis, de pare dominicà i mare d'aquí, i jo, que sóc de Moçambic.

Tinc 16 anys, vaig néixer el 24 de juny de 1992, el dia abans que es signés la pau al meu país, després d'una guerra interna que va durar vint anys. Sóc de Beira, la segona ciu­tat de Moçambic. Hi he viscut fins l'any passat amb la meva mare. Es diu Ivonne i fa de secretària. Ens estimem molt, la trobo a faltar. El 2005, vaig venir de vacances a Manresa, a casa del meu pare. Vaig descobrir que també volia viure amb ell. L'admiro, ha estat sempre un aventurer. Es diu Hernani. Va ser boxejador, campió nacional del meu país més d'una vegada, i també toca la guitarra elèctrica i ha format part de grups a Moçambic.

Visc, també, amb la Rosa, la meva madrastra, que és manresana i fa de professora i els meus 3 germans: Selene de 18 anys, que també és de Moçambic, i Farai de 4 i Guifre de 2 que són manresans. M'agrada viure amb ells.

No m'importa ser negre, vaig arribar a l'institut i vaig començar a parlar amb tothom, amb professors, amb com­panys grans i petits, de fora i d'aquí. No he tingut mai cap problema, i si he vist que algú venia amb males intencions he posat una ratlla i no m'he deixat. No m'agraden els con­flictes.

El primer que em vaig proposar va ser aprendre bé el català per sentir-me lliure, entendre-ho tot i no malfiar del que puguin parlar els altres. Penso que a vegades és l'arrel d'alguns conflictes. La Mercè, la professora de l'aula d'aco­llida del Guillem Catà em va ajudar molt, només amb dos mesos vaig aprovar el 3r d'ESO i vaig poder començar el nou curs a les classes normals.

L'idioma oficial del meu país és el portuguès, que té molts sons iguals al català. Després amb els amics he après el castellà, millor dit, el sud-ameri­cà. Amb els amics dominicans parlem dels nostres països i m'ha sorprès les similituds que hi pot haver entre un país sud-americà i un país africà com el meu. Com que també són negres, tothom es pensa que sóc dominicà.

Vull intentar estudiar medicina aquí o al meu país, des de petit que ho penso. Tinc tiets que són advocats i professors a Moçambic i penso que si ells van fer una carrera jo també la puc fer.

La primera sensació que vaig tenir a Manresa va ser de fred, de clima fred, de ciutat freda, de persones fredes ... És una ciutat bonica, m'agrada, hi ha persones molt simpà­tiques, però comparat amb el meu país la gent allà és molt més amiga. Un fill d'una persona del barri és fill de tots els del barri, qualsevol l'ajudarà o l'esbroncarà. Aquí he vist molta indiferència al carrer envers els altres, em costa d'en­tendre.

De l'institut el que m'ha sorprès molt és la falta de respecte dels alumnes cap als professors. Va ser brutal, no entenia com era possible que passés una cosa així. Allà hi pot haver algú que es passi, però es respecten molt els pro­fessors, també he de dir que imposen molt més. La Rosa, la meva madrastra, ja m'explica que això ha canviat molt els darrers anys.

Els Anti-ràbia tenim projectes, ens han fet un vídeo i volem gravar un CD. Volem anar més enllà de la diversió, volem fer carrera. L'Anna del Casal de Joves de la Font és el nos­tre àngel, en ajuda molt. Ens va conèixer al carrer ballant hip-hop. Així també és com vaig conèixer els meus amics.

El rap sovint parla de violència, d'immigració, de drogues ... i sí que de vegades qui el canta és gent violenta que ho ha vis­cut, però nosaltres en parlem perquè és una realitat, sobretot en els nostres països.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la gallina. Novembre 2008

Cap comentari: