Tenia 28 anys quan, amb una amiga també russa, vam emprendre una aventura que ha marcat les nostres vides: venir a Espanya.Just arribar a Madrid vaig conèixer el Julio, un manresà d’origen castellà, que hi passava una setmana de vacances. Només jo i una maleta i es va enamorar de mi, i jo d’ell. Ens vam casar i tenim dos fills, el Mijail de 5 anys i el Marc de 10 mesos.
Sóc d’Uvárovo una població de 35.000 habitants situada 700 km al sud de Moscou. El pare treballava a la indústria i la mare era professora de matemàtiques, ara ja estan jubilats. Les dones a Rússia es jubilen a 55 anys i els homes amb feines de risc també i si no als 60. La vida tampoc és tan llarga com aquí. Tinc una germana més jove, es diu Olga i treballa en una òptica.
Als 17 anys vaig anar a viure a Tambov, una capital de província de 200.000 habitants, a 100 Km de casa meva. Treballava i estudiava. Vaig fer els estudis superiors de música, podria ser professora. Toco el vayan, un instrument rus que és com l’acordió d’aquí, però en comptes de tecles té botons. A l’Esclat m’han dit que aquí se’n diu acordió cromàtic. Tinc ganes de tornar a practicar i potser perdre la por i tocar davant de gent. Ja ho veurem.
Una de les coses que més em preocupa és l’educació dels meus fills i sóc molt crítica amb el que veig. Tenim una escola al carrer on vivim, l’Oms i de Prat, i el meu fill no hi va poder entrar. Em costa acceptar que hagin de guardar unes places per a nens que arribaran a mig curs i que el meu fill cada dia hagi d’anar amb l’autobús amunt i avall.Vinc d’un país on tenim escoles grans i equipades, amb aules especialitzades per cada assignatura amb molt material i amb llars d’infants que funcionen de set del matí a set de la tarda i que tenen llits de veritat. Em sobta que el meu fill al col·legi Paidos tingui piscina i pissarra digital i que l’escola de la Balconada no tingui gimnàs. Penso que el govern no dedica prou diners ni atenció al que és bàsic, l’educació.
Tinc ganes d’adaptar-me plenament i cap intenció de tornar al meu país. Per dura que sigui aquesta crisi no tindrà punt de comparació a la que he viscut allà, que no saps si s’acabarà mai. Treballo en règim d’autònoms, fent serveis domèstics.
He estudiat el català i tinc parella lingüística per tercera vegada. Practico la conversa, parlo de temes que m’interessen i descobreixo la ciutat: fa pocs dies el Museu de Manresa. El vaig trobar interessant. També he cantat a l’Orfeó una programació del romanticisme, va ser una bona experiència. Vull integrar-me en aquesta societat, per mi i per poder ajudar als meus fills.
Dies enrere vaig veure un programa que la televisió espanyola feia des de Rússia. Hi sortien homes i dones russos observant el plató i tota la moguda. Vaig veure les seves cares tristes, serioses, amb mirades de desconfiança i preocupació. Fins i tot els nens. No ho vaig poder resistir. Abans no me n’adonava, però ara em trenca el cor que la meva gent no somrigui com la gent d’aquí, que no pugui gaudir de la vida, del present. És l’educació que hem rebut? Són les dificultats econòmiques? Ens espanta el que és nou? Ens falta l’energia del sol? ....Jo ara, sempre dic “somriu” quan faig una foto a la família.
Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la gallina. Desembre 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada