Patricia Pimentel

Sóc xilena, però el cop d'estat del 73 em va portar a Buenos Aires

Vaig néixer a Santiago de Xile el mes següent del cop d'estat de l'11 de setembre de 1973. Aquest fet va marcar del tot la meva vida. Vivíem davant de l'Estadio Nacional. El meu pare treballava en una empresa nacionalitzada per Allende. Hi va anar a por­tar la baixa per malaltia i el van detenir. La mare, embarassada de mi, amb la meva germana de quatre anys i ell desaparegut ... Sort que l'atzar va fer que al cap d'una setmana el deixessin lliure.

Molt aviat, quan jo tenia pocs mesos, vam marxar a viure a Buenos Aires. He passat molts estius a Xile amb la família, però em sento argentina, he crescut amb la seva inestabilitat i hi he viscut fins ara fa quatre anys que vaig venir a Catalunya. El pare sempre ha enyorat el seu país. A la mare li va costar adap­tar-se, viure lluny dels seus, però va refer la seva vida. Va estu­diar infermeria i ha treballat en un dels hospitals més importants de Buenos Aires.

Una amiga argentina, que ja vivia a Catalunya em va convèn­cer per venir. Ella i familiars meus em van acollir. El pare em va dir que si decidia aprofitar aquesta oportunitat per conèixer Europa no havia de patir, que si no m'anava bé, sempre tindria casa seva oberta. Ell i jo sempre hem tingut una gran complici­tat.

He viscut a Badalona, Sant Boi i des de fa uns dos anys a Manresa. He treballat en moltes feines, però ara estic en una gestoria i m'agrada molt. Arribes i comptes amb la prepotència de la gent d' aquí. Com a immigrant has d' arribar submís, però si ets lleial i tractes la gent amb respecte he vist que sou formals i generosos i que ens ajudeu molt, a vegades fins i tot més que els nostres compatriotes.

La darrera vegada que he viatjat a Buenos Aires, ara fa tres anys, amb el meu pare preparant un asado espectacular per celebrar-ho

M'agrada la sensació de llibertat que es respira aquí, ningú no es fica en la teva vida, pots anar vestida com vulguis. Passen de tu, fins al punt que els homes ni tiren piropos pel carrer. Et miren, sí, però discretament. Allà hi ha piropos per a totes, enca­ra que siguis gorda i no gaire agraciada.

Aquí amb el teu sou pots aconseguir tenir més coses. Veig companys que es quei­xen, però tenen dos cotxes i un pis, encara que paguin hipoteca. A l'Argentina això no és possible.

Dels menjars de Catalunya, el que em fascina és la truita amb patates, és espectacular, la trobo deliciosa.

Veig les dones d'aquí poc emancipades, molt pendents de la parella per fer moltes coses. No m'ho imaginava. A Buenos Aires, per posar un exemple, cada setmana és sagrat el partit dels homes amb els companys de treball i el berenar de les dones amb les amigues. Em sembla que les dones tenen més facilitat per crear les seves pròpies relacions.

Sobre la immigració, m'ha sorprès la intolerància de la gent d'aquí amb el col·lectiu marroquí. Els ho critiquen tot, els costums, la seva cultura ... sense comptar gens amb la història personal que por­ten al darrere. A mi tothom m'ha tractat molt bé. També m'ha sobtat que quan es parla dels andalusos, els castellans o els gallecs ... es fa com si fossin estrangers. Nosaltres tots som argentins.

Buenos Aires és una ciutat molt acollidora, tolerant i diversa. Ha arribat gent de molts països, però tot i tenir les seves asso­ciacions i casals no es creen guetos. Santiago de Xile és més petit i les classes socials estan més marcades. Els edificis bonics i moderns només els trobes en alguns barris. A Buenos Aires en canvi, en un mateix barri conviuen cases humils amb edificis luxosos, botigues d'artesans amb grans magatzems, i fins i tot barraques. La societat està més barrejada.

A Santiago el tracta­ment entre les persones és més arcaic, et presenten el don, la doña ..., tot i que he de dir que els xilens són més organitzats. A Buenos Aires pots anar a fer un tràmit i trobar-te amb una vaga inesperada o una cua interminable.

Dels meus estius d'infante­sa en el Santiago de Pinochet recordo la pobresa i m'ha quedat gravada la imatge dels guàrdies civils patrullant amb arrogància pels carrers de la ciutat.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina.Gener 2008

Cap comentari: