Pablo Testa Grosbaum

“Quan voltes món, hi ha un tros teu a cada lloc. I un tros de cada lloc en tu”


Vaig néixer a Córdoba, la segona ciutat d’Argentina, però la meva vida ha tingut molts escenaris. Amb la família ens vam traslladar a un poble petit de la província de Santa Fe, on vaig viure la infantesa i adolescència. Vinc d’una família jueva i als 15 anys vaig viatjar a Israel, on vaig fer el quart any de secundària. Me’n vaig enamorar.

Vaig tornar a Argentina. Ja feia teatre i ballava, però em va semblar que havia d’estudiar una carrera seriosa, com tota la família. Vaig començar Biologia. Però no era el meu món. La facultat era davant del gran teatre de la ciutat, on hi havia l’escola de teatre i dansa. I... vaig creuar el carrer. Vaig ingressar a l’escola de ballet clàssic, vaig convertir-me en ballarí i vaig formar part de la companyia. Tenia 21 anys, una vocació i una feina. Però l’estabilitat arribava massa aviat. Era jove i volia viure, veure món. Era el moment de tornar a Israel. Vaig arribar a Tel Aviv... i hi vaig viure set anys.

Vaig entrar al Ballet Nacional, vaig ser ballarí a la televisió israeliana, vaig treballar a l’auditori de la Filharmònica Nacional d’Israel, a l’òpera de Tel Aviv... Vaig aprendre anglès i hebreu i vaig estudiar Pedagogia de la Dansa a la Universitat. El nivell d’exigència és impressionant, a Israel. Excel·lència, ritme de feina, cap marge d’error. Només un dia de descans setmanal. No hi ha arribat la crisi, no hi ha atur.

Un estiu vaig venir de turisme a Barcelona i vaig conèixer el David, un manresà. Vam començar una relació a distància, i després d’un any d’avions i telèfons, vam decidir que jo venia a viure aquí. Avui el David és el meu marit. I a l’agost farà quatre anys que vaig aterrar a Manresa, una ciutat de la qual ni havia sentit el nom.

Vaig trobar feina en una escola de teatre i dansa, i vaig començar a fer classes al Kursaal i a d’altres llocs. Amb el David vam veure clar que necessitàvem el nostre espai. Fa un any i mig vam obrir la primera i única escola dedicada al teatre musical a Manresa. Em va tornar a passar: quan tens clar un objectiu, dispares i no erres el tret. Vam tenir una resposta excel·lent, ens va bé, som feliços. L’any passat vam estrenar el primer musical, vam omplir quatre cops el Conservatori. Aquest any hem doblat l’alumnat i el 5 i 6 de juliol estrenem el segon musical, La Bella i la bèstia. Va bé, però treballem molt. Molt.

Manresa m’ha acollit bé, estic agraït. Se m’ha respectat com a professional, se m’han obert portes. No puc parlar de com són els manresans, perquè les generalitzacions són dolentes. A tot arreu hi ha de tot. Però sí que crec que el poble català i el jueu tenen molt en comú: són treballadors, responsables... I en la relació amb els diners tenen la mateixa fama! A mi em costa dir quina pàtria sento com a pròpia. El meu pare és italià, la mare prové d’Alemanya, però els seus pares eren de Polònia i Rússia. I quan voltes món i canvies de vida, mai més tornes a ser el que eres. Hi ha un tros teu a cada lloc. I un tros de cada lloc en tu. Jo un dia m’aixeco i trobo a faltar els amics o els carrers de Tel Aviv; un altre dia m’agradaria ser amb els pares a Argentina... De vegades és dur però ho accepto: no puc tornar enrere, obro portes que no tornaré a tancar. És impossible esborrar les vivències, i jo a més sóc molt passional, ho visc tot intensament.

Sóc absolutament partidari del dret a decidir. Tant de les persones com dels pobles. Sóc catalanista. I mai no he sentit cap rebuig per la meva condició d’estranger ni de gai. També crec que té a veure amb la personalitat: hi ha qui va de víctima i sempre serà discriminat. Jo sóc com sóc i em faig respectar. Estic a punt de fer 34 anys i m’ha passat el que volia que passés. No he tingut una actitud passiva. En general, jo mateix he estat qui ha generat els canvis de la meva vida, he estat el protagonista de la meva pel·lícula. Això em fa feliç.

I el futur? Ara sóc aquí i hi estic bé. Hem ofert una activitat que té bona resposta. Potser calia que algú de fora, amb una altra visió i manera de fer, omplís aquest buit. Manresa és una ciutat amb qualitat de vida: mida raonable, ofereix cultura a nivell de ciutat gran, i alhora té aquest caràcter una mica de poble, que aporta una calidesa i un ritme de vida que ajuda a anar més relaxat. I aquí no ets tan anònim ni un número, com en una gran ciutat. Seré aquí per sempre? Això no ho puc dir!
 
 
Joan Piqué
Publicat a El Pou. Juliol-Agost 2013

Cap comentari: