Tinc 33 anys i vaig néixer a Bolonya, on he viscut gairebé tota la vida. Vaig estudiar idiomes i literatura anglesa i alemanya a
El projecte de
voluntariat era impulsat pel Consell Comarcal del Bages i una entitat italiana.
Vaig estar al punt d’informació juvenil SapsK fins al juny del 2012. Llavors
vaig tornar a Itàlia un parell de mesos, i vaig participar en un altre projecte
d’educació per la pau a la república de Geòrgia. Però tenia decidit instal·lar-me
a Manresa. El setembre del 2012 tornava a ser aquí.
I ara sóc manresana, de moment sense data de tornada. En arribar de seguida em vaig
apuntar a un curs de monitora al CAE, que ara estic acabant. I vaig començar a
treballar: de professora d’idiomes (anglès, italià), cada cop més, i ara ja ho
faig d’una manera més fixa, en acadèmies, una cooperativa de formació i una
escola. Visc al centre, en un pis compartit amb una companya. Manresa és deu
vegades més petita que Bolonya, de fet té el nombre d’habitants del meu barri.
I té una mica aquest caràcter de barri: la gent es coneix però alhora tens
accés als serveis i tot el que necessites. És una ciutat còmoda. Tot i que jo
no tinc cotxe i trobo que una de les mancances és el transport públic. Cap a
Barcelona però també pobles de la vora. Poca freqüència i el servei acaba molt
d’hora.
Estava saturada
d’Itàlia. El govern, la política, la gent… I aquí de seguida vaig conèixer gent
més positiva, activa, que intenta fer coses per canviar la situació. Parlo
almenys dels ambients amb què jo m’he relacionat. A Itàlia tothom és molt
desconfiat, com més passiu i pessimista. Aquí he trobat estímuls, aquesta seria
la paraula. Molts estímuls. M’he implicat en les activitats de l’Ateneu La Sèquia , un projecte
extraordinari, i en moviments socials. A Bolonya també n’hi ha hagut, però ara
està tot molt aturat. I un lloc com l’Ateneu, allà, seria més tancat, costaria
entrar-hi i participar-hi. Crec que aquí hi ha gent molt oberta i qui ho vol
pot trobar fàcilment la manera de col·laborar i ser útil a la gent i a la
societat.
De fet, som països veïns, però a Itàlia hi ha un
desconeixement enorme de la realitat d’aquí. Es pensa que a Espanya tot és
flamenc. Jo mateixa he descobert coses que m’han sorprès: sabia que es parlava
català, però no que era tan comú entre la gent, a l’escola, etc. He volgut
aprendre català i castellà.
He arribat al
moment de màxima efervescència del tema nacional. I intento contribuir a fer
caure prejudicis contra els catalans. A Itàlia, s’associa el moviment
independentista o els catalans en general amb la
Lliga Nord
Participo també a activitats de la Manresa Antifeixista.
I canto a la coral de gospel de Sallent i a la del Peguera. No paro. Però
m’agrada ser conscient i participar. No només viure en un lloc sinó integrar-me
al seu teixit social. Crec que és la manera de conèixer la realitat del país. I
si trobo a faltar per exemple la pizza... Doncs cap problema, me la faig jo a
casa!
Joan Piqué
Publicat a www.elpou.cat. Octubre 2013
Joan Piqué
Publicat a www.elpou.cat. Octubre 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada