Dario Beksic

«Amb la independència, Catalunya hi sortiria guanyant i Espanya també»

Vaig néixer a Zagreb, la capital de Croàcia, el 1964. L’any que ve faré 50 anys. I en farà vint que visc a Manresa. Hi vaig arribar gràcies a una bonica història. Als 15 anys, vaig convèncer els pares perquè em deixessin fer una estada en una acadèmia de Londres a perfeccionar l’anglès. Tenia força nivell i, tot i ser jove, em van enquadrar en un grup d’adults. Només hi havia una altra noia de la meva edat. Una manresana. I ens vam fer amics. Els anys següents, van mantenir l’amistat, a través de cartes i algunes visites. L’any 89, jo acabo la carrera de Física, i a Croàcia comença a veure’s clar que ens n’anem a una guerra. A mi em surt una oportunitat: una beca de recerca per fer un doctorat als EUA. L’agost del 89 marxo a la Universitat de Florida i m’hi instal·lo. L’any 92, poques setmanes després dels Jocs de Barcelona, la noia manresana em diu que es casa, i em convida al casament. A mi ja m’anava bé venir a Europa, perquè volia passar a veure la meva mare, que tenia càncer terminal. En aquell moment s’havia acabat la primera fase de la guerra, es va estabilitzar el front i vaig poder entrar i visitar la mare.

Els dies del casament, lògicament la núvia no té temps de fer-me de guia turística. I em deixa a càrrec d’una companya de feina, la Neus, amb qui congeniem tant que... Ara fa vint anys que estem feliçment casats. El tòpic que diu que els casaments generen casaments, en el meu cas és confirmable.

Vam tenir un festeig curt i a distància. Jo vaig continuar vivint a Gainesville, a Florida, i treballant en un institut de recerca punter. Vaig acabar el doctorat i me’l van publicar. Amb la Neus ens vam casar el juliol del 93 al claustre de Sant Benet de Bages. I el 94 em vaig instal·lar definitivament a Manresa. Vaig fer dos anys de postdoctorat a l’Autònoma i després vaig entrar en una empresa, de programador. Ara sóc consultor de metodologies i processos a la mateixa empresa, amb seu a Sant Cugat.

Zagreb és com mitja Barcelona i és una ciutat agradable. Manresa d’entrada es fa petita... i té un clima dur, tant a l’hivern com a l’estiu, però té coses bones: és caminable de punta a punta! La gent la trobo agradable. Lògicament trobes de tot, però en general no en tinc queixa. Haver arribat de fora no m’ha comportat cap problema; de fet, culturalment no som tan diferents, i jo ja tenia un castellà fluid en arribar. Parlar un català decent em va costar mig any. Sense estudiar-lo. A casa es parla. Sóc l’evidència que la immersió funciona, és perfecta. Vivim al barri de la plaça Catalunya, i trobo que objectivament Manresa és una ciutat força bruta. He estat a llocs com Zuric, on pots sortir al carrer gairebé amb espardenyes d’estar per casa. Aquí hi ha dies que ens cansem d’esquivar caques de gos. Molta gent descuidada... Potser és un tema trivial, però fa mala impressió.

Tinc el pare encara a Croàcia, i altres parents. Hi vaig un cop l’any. Però ara sóc un català més. Em quedaré a Catalunya segur. També tenim una segona residència al Baix Empordà, on el clima és més agradable.

Vinc d’un país que s’ha independitzat de Iugoslàvia, però ens ha costat una guerra. Ara visc en un país que potser serà independent. Jo sóc partidari de tirar pel dret. Dos terços del parlament són independentistes. Jo també. Venint d’on vinc, ho haig de ser, per coherència. Crec fermament que tant Catalunya com Espanya estaríem més bé. S’acabaria l’aparent mal rotllo, que és absurd. No hi ha motius per una enemistat entre els pobles d’Espanya. A Croàcia portàvem segles de greuges, hi ha diferències culturals i religioses abismals. Conflictes molt arrelats i profunds, molt difícils de resoldre. Aquí hi ha la mateixa religió; les cultures són similars, el tipus d’escriptura també, les llengües s’assemblen... El problema és només l’estructura imperial espanyola. Per tant, amb la independència s’acabaria l’enemistat absurda. I econòmicament, Catalunya hi sortiria guanyant, això és evident. I Espanya també, perquè quedaria obligada a reorganitzar-se. Per tant, si es fa racionalment, per a tots és una oportunitat, no un problema.

A casa som casolans, però tinc una teràpia més barata que anar al psiquiatre: córrer. Faig atletisme, estic federat al Club Atlètic Manresa. Tinc 5 maratons i més de 30 mitges acabades. Proper objectiu, al febrer: la marató de Sevilla!

Joan Piqué
Publicat a www.elpou.cat. Desembre 2013