«Manresa és un repte. Si me’n surto aquí, me’n sortiré a tot arreu».
Em dic Scott
Sóc
aquí per amor. En tornar de Nova Zelanda a Anglaterra, vaig conèixer l’Anna, la
meva parella actual, manresana. Ens vam conèixer a Liverpool, al museu dels
Beatles. Que bonic, oi? Va ser màgic quan em va dir que era... de Barcelona! No
em va parlar de Manresa, a una hora de la capital, que molts coneixen com a Manrússia... Això ja no sona tan bé! Faig broma...
Segurament
aquests 5 anys a Manresa han estat els més difícils i intensos fins ara. Vaig
treballar de cuiner a la
Creperia , després a restaurants d’una cadena... Sense
comentaris: em van dir que buscaven un xef i només feia croquetes. Em vaig
decantar per l’ensenyament de l’anglès, de fet, ara és la meva principal
ocupació, a l’escola Macca (que també és el diminutiu de Mackenzie, el nom de
la meva filla). Som a la Muralla
de Sant Francesc. Vam obrir l’octubre passat, més tard del previst per
problemes burocràtics, permisos, etc. Abans, també vaig fer classes a
Castellnou, a Cabrianes i a la
Joviat , però en aquesta escola hi havia coses que no
m’agradaven, i ho vaig deixar.
Quan feia poc que era aquí, vaig ser entrenador i jugador del club del Rubgy Manresa. Ara ja no: el cos ja no respon i vaig tenir alguna lesió. Però tinc altres il·lusions: Vam crear una cursa solidària per fomentar els bons hàbits en els joves: Run for life, en homenatge al meu amic Andreu Vivó, que va morir fa un any. El 2013 se’n va celebrar la primera edició, coincidint amb
Faig
més coses. A l’escola editem una revista: Flock. Vol ser una contribució
a la ciutat, per fomentar l’aprenentatge de l’anglès. Es distribueix gratuïtament,
i els continguts són temes d’actualitat, col·laboracions dels alumnes. Preveiem
que en el futur, si s’acaben fent diners amb la publicitat, serveixin per
finançar un parc perquè la gent gran pugui fer esport, a Manresa.
Quan
vaig arribar, tenia l’actitud del típic anglès que ve de vacances: festa,
diversió... Ara ja no. Sóc bastant fet a la meva. La gent m’estima o m’odia, no
hi puc fer res. Crec que sóc creatiu, m’agrada fer coses diferents, projectes
comunitaris. La ment necessita fer coses noves. Estimo el que faig. Estic una
mica sonat, però crec que quan ets creatiu, ets una mica boig. Crec que aquí hi
ha molts fills de papà, molta gent
que li costa espavilar-se, o que s’ho troba tot fet, o que busca acomodar-se,
sense riscos per a tota la vida. A Anglaterra això no és habitual.
A
Manresa la gent és reservada, una mica distant. Jo sóc bastant directe, i per
això de vegades em costa entendre el caràcter d’aquí. Vaig anar a la Via Catalana i crec la
independència és necessària, però cal una actitud diferent, més combativa i enèrgica.
Cal que tots ens creguem la independència, que actuem per assolir-la, primer
cal tenir-la clara al cap de cadascú.
He
tingut entrebancs, aquí. Amb l’Ajuntament, per exemple: traves, paperassa...
Per què posen pegues a qui vol obrir un negoci? I coses que poden semblar
minúcies, però m’emprenyen: per què costa tant arreglar els forats en un
carrer? O per què la policia local no actua sempre amb el mateix criteri? Com
pot ser que en aquest país et demanin si vols pagar en negre? Jo no sabia què
era això fins que vaig arribar aquí. Per a mi, Manresa és un repte. Si me’n
surto aquí me’n sortiré a tot arreu. Ja us ho explicaré!
Joan Piqué
Publicat a www.elpou.cat. Febrer. 2014
Joan Piqué
Publicat a www.elpou.cat. Febrer. 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada