Irina Emilova Ilieva


“Manresa és un bon lloc per viure, hi ha tot el que es necesita”
 


Vaig néixer fa 35 anys a Smolyan, al sud de Bulgària, molt a prop de la frontera amb Grècia. Vaig estudiar Relacions Públiques. Amb el meu marit teníem estabilitat econòmica, havíem viscut a Israel, on ell treballava. En tornar a Bulgària vam fundar una empresa dedicada a la construcció. Però l’any passat la vida em va fer un canvi radical. El meu marit va morir i em vaig quedar sola amb les dues filles. Sense ell vaig haver de tancar l’empresa i tot es va enfonsar. Lògicament estava deprimida i sense saber com afrontar-ho tot plegat.

Aleshores vaig decidir venir a Manresa. Vaig arribar l’estiu passat. El meu germà i la seva dona, també de Bulgària, viuen aquí des de fa 8 anys. Hi havien arribat gràcies a un programa de contractació en origen. Primer va venir el meu germà i després la seva dona. Ara ja tenen dos fills, nascuts aquí. El meu germà ha treballat gairebé tot aquest temps en una empresa elèctrica de força renom. Així doncs, amb les nenes vam venir a Manresa i ara vivim amb el meu germà i la seva família, en un pis de dues plantes del carrer d’Arbonés, on cabem tots i estem bé. Ells ens ajuden, i jo també els ajudo a tenir cura dels nens.

Estic començant una nova vida, tot i que em falta el bàsic: la feina. Estem bé a casa el meu germà, però no podem estar sempre així. Necessito treballar, tot i que tinc molt clar que abans he d’aprendre bé la llengua. És essencial i per això m’hi he posat seriosament. Estudio al Centre de Normalització Lingüística Montserrat: ja he fet el nivell bàsic 1 i 2 de català. Ara faig el 3  i estrenaré també una parella lingüística. Estic molt, molt contenta dels professors que tinc. Fa pocs mesos no sabia ni una paraula de català. Ara ho entenc gairebé tot, encara que em costa parlar-lo. Però estic decidida a millorar ràpid. A l’estiu faré castellà, és bàsic també parlar-lo bé. A casa parlem búlgar, i també domino l’anglès i el rus (la llengua que ens feien estudiar, fins fa quatre dies formàvem part del bloc soviètic). Precisament fer traduccions, de català, anglès, rus, búlgar és una de les opcions laborals que tinc.

Les meves filles es diuen Elitsa i Reneta, tenen 10  i 8 anys i estan molt contentes a Manresa. Van a l’escola Sant Ignasi, s’han adaptat ràpid, parlen bé català i tenen molts amics. Fa pocs dies la gran va treure un 8 de mates! La mestra ens felicita, cal tenir en compte que han començat aquest curs i han hagut d’aprendre la llengua. Si ara els digués que marxem, tindrien un disgust. La veritat és que és difícil fer plans. Tinc diners per viure un temps i el meu germà m’ajuda, però em fa por el futur. Què farem si no aconsegueixo una feina? Si puc treballar, ens quedarem segur. Hi estem bé, a Manresa. Aquí no fa el fred que fa a casa nostra, a la nostra ciutat sempre tenim neu! Manresa és un bon lloc per viure, una ciutat tranquil·la, no em  fa por que les nenes vagin i tornin soles de l’escola, no tinc la sensació de perill al carrer, ni tan sols al vespre. A Bulgària és molt diferent. També, per als infants, hi ha un munt de coses per fer. Ens encanta anar a la biblioteca, a la del Casino o l’Ateneu. Són impressionants. La gent potser no se n’adona, equipaments com aquests, oberts i de franc. Allà no n’hi ha! I parcs infantils, o el Congost per anar amb bici o fer esport, la piscina per anar a nedar... Hi ha tot el que es necessita, serveis molt correctes. També he trobat gent força simpàtica, no crec que la gent sigui tancada. Quan un manresà et coneix s’obre de seguida. També és cert que la gent no té ni idea de Bulgària, no sap res del país, simplement no en té opinió. Potser coneixen el Hristo Stoitxkov, que jugava amb el Barça, i res més.

Jo entenc i comparteixo això que Manresa és el cor de Catalunya, penso que és un lloc especial, diferent i bonic. Jo ara no crec que canviés viure aquí per Barcelona. Ara centro els esforços a mirar de treballar. Ja he posat anuncis i busco, però abans he de millorar la llengua. Em veig també en alguna feina de recepcionista, en un restaurant, hotel, empresa del lloguer de vehicles...

Gairebé em sap greu, però no trobo a faltar res de Bulgària. Hi tinc família, és clar. El pare va morir, però parlo cada dia amb la meva mare per Skype, o amb els amics. Les noves tecnologies ens acosten i ens ho posen fàcil. Què vol dir, doncs, trobar a faltar? El menjar d’aquí és millor, i fins i tot si vull algun producte d’allà, coneixem un transportista que ens ho pot dur... No tinc un sentiment d’estar desplaçada. Els amics diuen que em troben a faltar, però estem en contacte. I conec nova gent aquí. He de trobar feina perquè és el que em falta, i poca cosa més. Estic lluitant per tornar a començar en aquesta ciutat i espero sortir-me’n.

Joan Piqué
Publicat a El Pou. Abril 2014
 

Cap comentari: