Omaira Arias Patiño

Sóc crítica amb els immigrants que es resisteixen a integrar-se

Sóc de Palmira, una ciutat colombiana de la província del Valle del Cauca. Mai havia pensat en marxar del meu país, però vaig conèixer el Josep, un català nascut a Sant Martí de Sesgueioles i ens vam enamorar. Fa 13 anys que vaig arribar a Manresa i 12 que ens vam casar. Vaig tenir el meu primer fill, el Lluís, quan tenia 16 anys i el Gustavo 3 anys més tard. Al meu país això és normal, ara que en tinc 39, si visqués allà, segurament que seria àvia. Aquí, però, me n’oblido i quan veig una joveneta embarassada pel carrer em sorprenc. Tenim un altre fill, el David, que té 9 anys.

Em sento totalment integrada en aquesta societat. Els meus amics i amigues, molts són d’aquí: els amics del meu marit, els pares de l’escola, els companys de feina...tot i que també participo en les activitats que organitza l’associació de colombians. He format part del Consell Escolar del col·legi Puigberenguer i també dels pares d’acollida. La mare ens deia “Donde fueres haced lo que vieres” i suposo que per això soc crítica amb els col·lectius de sud-americans que es resisteixen a integrar-se. A vegades els de l’associació no entenen les meves crítiques.

Quan vaig arribar no hi havia tanta immigració. Un noi de correus em deia que era la cinquena colombiana que vivia a Manresa. La gent em miraven encuriosits, però jo venia amb ganes de fer d’aquest país el meu i estava molt receptiva a tot el que m’envoltava. Recordo que de seguida em vaig adonar que la gent aquí vestia diferent. Els meus pantalons ajustats i les meves arracades de colors no encaixaven i em vaig anar a comprar roba nova.

En començar a aprendre el català, sovint sortia de casa amb el ferm propòsit de llançar-me a parlar-lo, però arribava a les botigues i malgrat veien el meu esforç, em contestaven en castellà. Algú fins i tot em deia, "a nosaltres també ens va bé practicar el castellà". No sabeu com desanima, això!

Amb el meu marit Josep, els meus fills Lluís i Gustavo i un cosí, a Palmira, el 1995

Al meu país vaig treballar en una fàbrica de guants, en un restaurant, fent serveis domèstics, de dependenta en una sabateria...La meva família era pobre, teníem el bàsic per viure i els 5 germans vam cursar l’ensenyament primari i ens vam posar a treballar. A Manresa he treballat en una botiga i ara sóc monitora de menjador a l’escola Sant Ignasi. No m’imaginava que m’agradés tant: la relació amb els nens, l'organització de tot plegat i les companyes que m’estimo molt. El Josep em diu que serviria per fer treball social, que m’ho pensi. Però a mi em sembla que patiria molt.

La violència que hi ha al meu país, els assassinats i segrests els vius com aquí els atemptats d’ETA. Sempre que no et toqui de prop, saps que hi has de conviure. En el dia a dia, quan arriba el vespre no t’exposes a sortir de casa, molt menys si ets dona i sola. La tranquil·litat que tenim aquí és impagable.

La dona no és tant independent com aquí, és una societat més masclista. Aquí jo puc sortir a sopar amb les mares de l’escola o les companyes de treball, allà només surten els homes. A les empreses no es fan sopars de treball, són dinars i quasi sempre són familiars, dels treballadors amb les seves famílies.

Al centre de Palmira, també amb el meu pare

Enyoro com es viuen els diumenges al meu país. Sobretot els d’estiu. La gent va al riu a banyar-se i a dinar. Amb no res es prepara una festa, es balla o es prenen uns traguets. El 7 de desembre el col·lectiu colombià celebrem la festa de l’Alumbrado. A Colòmbia és una festa molt viscuda, els veïns encenen espelmes i fanals i els posen a les voreres dels carrers i l’Ajuntament apaga els llums de la ciutat. Sembla un pessebre. Aquí primer fem un taller de fanalets al centre Flors Sirera i després els encenem a fora. És una festa maca que ens transporta a les nostres arrels i ens ho passem molt bé.

Conxita Parcerisas
Publicat a El Pou de la Gallina. Febrer 2009