Natalya Chabanova

Voler la perfecció et limita i no et deixa obrir les ales.

Sóc ucraïnesa, de la ciutat de Kherson, a 200 km d’Odessa. Visc amb Polina, la meva filla que té 14 anys. Vam arribar l’any 2001, també amb el meu exmarit, amb ganes de millorar la nostra vida. Havíem planejat anar a Israel, molts ucraïnesos hi van anar, però uns amics que ja vivien a Manresa ens van facilitar poder venir aquí. Tinc feina. M’agrada. A la cansaladeria, on faig feina a l’obrador i també despatxo, hi ha molt bon ambient de treball i tinc bona relació amb els clients. Aquí la gent és molt positiva.

A Ucraïna la meva vida girava a l’entorn de la música. Cantava en un cor de l’església ortodoxa i cobrava un sou. El mínim que comportava aquesta feina eren dos assaigs i dues misses a la setmana, però també podies cantar en casaments, enterraments o misses de cada dia. Sempre m’ha agradat la música, però tot va començar una mica per obligació, perquè allà tothom canta. Sobretot en temps de la Unió Soviètica, a tot arreu es formaven grups per cantar (fàbriques, escoles...) i no només cançons patriòtiques, una mica de tot.

Des de petita veuen que tens veu i miren que participis, primer en un petit cor de l’escola, després en el gran cor,.... A part que m’agradés, va arribar un moment en què ja no podia triar. El director de l’escola, en acabar les classes es posava a la porta i si havies d’anar a cantar ja no et deixava sortir. Vaig estudiar el que aquí equival a una diplomatura de música. Podia dirigir corals i fer de professora de cant coral i de solfeig. Vaig acabar als 19 anys i em van triar per aquesta feina al cor. Aquí he cantat amb l’Orfeó, amb la Capella de Música de la Seu i ara canto amb el cor de la catedral de Terrassa. L’Orfeó té molts projectes, em va agradar molt cantar en l’espectacle Ciutat.

Amb el cor de l'església ortodoxa on cantava a Kherson, Ucraïna

Va ser una sorpresa molt agradable que em truquéssin per participar en el CD Cançons del món, que sortirà a finals del mes d’abril aquí a Manresa. Que es vulgui visibilitzar la gent que hem vingut de fora, de tots els continents, a través del folklore dels nostres països és una idea molt bona i les persones que han tirat endavant aquest projecte ho han fet molt bé. Hi ha cançons impressionants, algunes em fan posar la pell de gallina i el que jo he escoltat sona molt bé, fins i tot enganxa. Són cançons tradicionals, però hi han fet una adaptació molt actual. La cançó que jo canto, En un Verbun la meva mare em bressava, en comparació amb d’altres, la trobo clàssica, però m’agrada com ha quedat.

Em diuen que tinc un bon accent català, crec que ho fa l’esforç de vocalització que has de fer a l’hora de cantar. No em vaig sentir obligada a aprendre’l, m’agradava com sonava i quan vaig voler ajudar la meva filla a fer els deures, vaig fer cursos fins aconseguir el nivell B. M’han explicat que a molts catalans els hi van prohibir parlar català a l’escola i admiro que el parlin. A nosaltres, en època soviètica, ens ensenyaven l’ucraïnès, però com que era mal vist parlar-lo, fins a arribar a la independència hem parlat en rus.

Les circumstàncies que he viscut aquí m’han canviat, però també la vostra manera de fer i de ser tan diferent. Tant a la feina, com el director de la coral et diu: "Relaxa’t..., no t’ho prenguis tan seriosament..., si no surt avui sortirà demà..., disfruta de la vida...". Allà no se sap fer això, no ens n’han ensenyat. Es busca sempre la perfecció, saps tots els passos que has de seguir i arribes a alguna cosa propera a la perfecció, perquè la perfecció no existeix. Se’t fa difícil gaudir amb el que fas. Penso que aquesta actitud et limita i no et deixa obrir les ales.

La gent del meu país arrossega molts anys de frustracions i cada vegada que hi vaig els veig més insatisfets amb la vida que tenen. M’agrada com aquí la gent t’escolta i et creu el cent per cent i com em respecten. Aquí m’he tornat més decidida, més enraonadora, més segura de mi mateixa.

Conxita Parcerisas

Entrevista publicada a El Pou de la Gallina. Abril 2009