Jae Un Hong

“No tries el lloc on neixes, la pàtria és fruit de l’atzar. Jo sóc mig coreà, mig català”

Tinc 57 anys. Vaig néixer a Seül, capital de Corea del Sud, però he viscut mitja vida a Manresa. Sóc el tercer de quatre germans. De petit era baix, primet i tímid, i als 8 anys vaig començar a aprendre arts marcials. També vaig estudiar digitopuntura, quiropràctica i acupuntura, i l’any 1981 vaig venir a Europa a fer classes de taekwondo. Vaig estar un mes a Burgos i un any i mig a Barcelona, on vaig fer de professor en un centre a la part alta, a Tres Torres. Teníem de clients consellers i gent com el Samaranch. Però jo volia muntar una acadèmia pròpia de taekwondo i acupuntura i com que a Barcelona i d’altres poblacions ja n’hi havia, em vaig establir a Manresa, l’any 83.

Vaig muntar el centre al carrer del Sol, a Vic-Remei, on encara som ara. De solter vivia al mateix centre, tot sol. Vaig conèixer amigues catalanes, però per casar-me vaig voler triar una noia coreana. Quan ja feia sis anys que vivia aquí, vaig trucar a la meva mare per dir-li que busqués candidates. Hi vaig anar l’estiu següent i en deu minuts havia triat esposa. La mare havia concertat entrevistes amb diverses noies: la majoria les vaig veure artificials, anaven molt maquillades o se les veia massa preocupades pels diners. Però ella era natural, no preguntava per diners, em va agradar. I ella és la Deock Hyang Cho, la meva esposa des de fa 24 anys. Ens vam casar el mateix estiu a Seül, tot i que vam haver de preparar papers, visats i permisos, i no va poder venir fins al cap de sis mesos. Sóc conscient que el meu cas és especial. No tothom ho fa així! Però jo vivia aquí i no tenia possibilitat de conèixer una noia coreana. Tenim dos fills, el Jeong Uh, de 23 anys, que estudia cinquè de Medicina, i el Bori, de 17 anys, que estudia a la Salle.
Seül ara té 15 milions d’habitants. Quan hi vivia no eren tants, però igualment era gegant. Edificis de 20, 30, 40 pisos... Davant d’això, Manresa és un poble. Un lloc tranquil on es viu bé. La gent en general és agradable. Crec que costa conèixer els catalans, però quan s’obren, et donen la seva amistat. Tinc amics d’aquí que són com germans. A acupuntura ve gent de Manresa i el Bages, però també de Girona, Lleida, Vilafranca, Barcelona… També fem classes de taekwondo, tot i que jo ara feia 15 anys que no en feia, perquè a causa d’un incendi, vaig patir cremades greus i vaig deixar de fer classes. Ara, amb la crisi, m’he d’espavilar i m’hi he posat un altre cop. També em va bé com a manteniment, tot i que tinc unes agulletes... M’ajuden tres monitors, cinturons negres de taekwondo, i el meu fill gran. La meva esposa també treballa aquí, és un negoci familiar!

No es pot dir que hi hagi una comunitat coreana a Manresa. Jo no en conec més. A Barcelona sí. Jo vaig ser pioner del fenomen de la immigració. L’any 81 no hi havia gaire estrangers, aquí. Molta gent es pensa que sóc xinès, no diferencien les fesomies. Pel que fa a la llengua, primer parlava anglès i després vaig aprendre castellà. A Barcelona, ningú, però ningú, no em parlava català. Jo no sabia que existia aquesta llengua! Lògicament després ho vaig saber i el vaig anar aprenent, tot i que em costa parlar-lo. Vaig fer un curs del Digui, digui tres mesos, però m’expresso més aviat en castellà. Crec que la llengua és important, però en primer lloc som humans i ens hem d’entendre i comunicar amb respecte, l’idioma no és el principal. El lloc on neixes és involuntari, tu no el tries, depèn d’on viuen els teus pares. La pàtria és fruit de l’atzar. A mi no m’agrada gaire la política, eh? Però en un món global, on tot s’obre, no m’agrada que els països es tanquin…

Cada any vaig a Corea i cada any veig el país més canviat. Més modern. Quan vaig venir era molt pobre. Ara està més avançat que aquí. Som 7 milions de coreans que vivim fora del país. Jo ara segueixo els costums d’aquí. Vaig a Corea i en una setmana em canso i tinc ganes de tornar. No sé gaire si em sento més coreà o manresà: meitat i meitat, diria. Els meus fills lògicament han nascut i s’han educat aquí, són catalans. A casa parlem coreà i també castellà. Pel que fa a la religió, a Corea hi ha protestants i budistes. Jo sóc budista, però no practico gaire. Els monjos no mengen carn però jo... no sóc monjo! Ara tots vivim en un món global: hamburgueses, coca-cola, texans... Tot s’assembla, allà, aquí i arreu. El que és més diferent potser és que a Corea hi ha vida sempre: cinemes, restaurants, discoteques, les 24 hores. I això a cada poble i ciutat.

És una llàstima que ara Corea hagi tornat a estar d’actualitat per l’atac de Corea del Nord. Crec que és una demostració de força que té a veure amb la successió a la presidència, ja que és previst que el president Kim Jong Il cedeixi el poder al seu fill. Però no hi haurà guerra. L’aliat del Nord és la Xina, i de Corea del Sud, els EUA. Un esclat bèl•lic podria fer entrar al conflicte aquests dos estats, i què hi tenen a guanyar? No els interessa. Seria una Tercera Guerra Mundial i no la vol ningú. Fa molts anys que el Sud ajuda el Nord. Després de la Segona Guerra Mundial, el Nord va invertir en armes i el sud en indústria. Només cal veure les marques sudcoreanes: Hyundai, Daewoo, Samsung, LG... Políticament és molt difícil que les Corees s’uneixin mai, però sí que ja hi ha col•laboració econòmica: alguns nord-coreans ja treballen en factories propietat del Sud. I cada any s’envia ajut i menjar, perquè la seva situació és dolenta. Tenen bombes però no menjar...

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la gallina. Desembre 2010

3 comentaris:

Ignasi ha dit...

안녕하세요 !!

M'he llegit la biografia i em sembla molt interessant.

No hi ha gaires coreans a Catalunya en comparació amb xinesos. Es una llàstima, m'agradaria mostrar a en Jae Un Hong la meva admiració pel seu país i la seva cultura, encara que ell sigui ara català, té sang coreana.

Si estigués més a prop de Manresa li faria una visita sense cap dubte i potser fins i tot m'apuntaria a la seva escola!

Una abraçada~

Nora ha dit...

Ningú tria on neix, tens raó , m'ha semblat molt interessant la se va biografía.La veritat es que a mi sempre m'ha agradat el hallyu (cultura coreana ) i sóc de Manresa jeje , jo vull anar a Seúl, jo encara no sóc molt gran, així que quan sigui major d'edat anirè a Corea del Sud :)

Unknown ha dit...

Antiguo alumno! Gran maestro ! Gran Amigo! Un fuerte abrazo!