Lucia Wavinya Donye

“La gent va menys a missa, però Déu no és a l’església, és al cor de cadascú”

Vaig néixer fa 36 anys a la província de Machakos, a uns 50 quilòmetres de Nairobi, la capital de Kenya. Al meu poble no hi ha llum ni aigua, tot i que ara una ONG ha construït un pou. Quan era petita, anàvem a buscar aigua al riu. Sóc la gran de quatre germans. La meva família viu de la terra, dels cultius: blat de moro, mongetes seques, cigrons... Quan estudiava l’últim any de secundària, vaig assistir a una trobada diocesana i el bisbe em va parlar d’Espanya, em va comentar que la conferència episcopal demanava noies amb inquietuds per ser religioses, ja que moltes monges dels convents s’anaven fent grans. D’entrada vaig dir: “Ui, jo marxar de Kenya? No!”. Després vaig fer una estada amb unes monges durant quinze dies i la superiora em va dir que li semblava que tenia vocació contemplativa. D’entrada em va semblar que no, però vaig fer oració i el capellà del poble em va donar llibres que explicaven el discerniment de la vocació (vida contemplativa, activa…) i les diverses congregacions. Finalment vaig veure que sí, que tenia vocació i va resultar que sí i que aquella monja tenia raó.

Jo no volia marxar de Kenya, però em van tornar a proposar d’anar a Espanya. Vaig haver de mirar al mapa on era! Finalment vaig decidir venir a fer una experiència, d’entrada durant un any, a veure si m’agradava. I em va agradar. Vaig arribar a Canàries el setembre del 94, en un convent de monges carmelites. Vaig ser la primera africana que hi arribava i no ens vam entendre gaire, va ser complicat. Després, l’any 96, em vaig traslladar en un convent a Mallorca, on tenia tres companyes de Kenya. L’espiritualitat caputxina del convent em va agradar molt, em va convèncer i m’hi vaig quedar. Vaig decidir ser caputxina. A Mallorca vaig fer els estudis i tot el procés per esdevenir religiosa contemplativa (postulantat, noviciat, primera professió…).

Vaig viure onze anys al convent de Mallorca. Però algunes de les companyes de Kenya van deixar la vida religiosa i ens vam quedar només cinc germanes, i algunes de grans i malaltes, en un convent gran. Vam demanar ajuda al bisbat i ens van enviar unes monges franciscanes. Vam conviure un any, però elles volien que nosaltres  canviéssim la nostra espiritualitat. Nosaltres havíem demanat ajuda però volíem ser caputxines. Finalment vam demanar el trasllat, i la superiora de Mallorca i jo vam arribar al convent de caputxines de Manresa, al carrer de Talamanca, el 2007.

Aquí hi vivim set monges. Les coses al convent han canviat molt. Abans la vida era molt austera i les monges gairebé no tenien contacte amb l’exterior. A dos quarts de vuit fem la primera oració totes juntes, el Laude. A les vuit, fem Lectio divina, en què comentem l’evangeli del dia amb el mossèn. A dos quarts de nou, missa. Després esmorzem i cap a la feina. Com és sabut, al convent tenim una petita fàbrica d’hòsties, tot i que ara aquesta paraula no s’utilitza gaire perquè a molta gent no li sona bé... En diem formes. Venem arreu de Catalunya i a Espanya, tot i que ha anat sorgint altra gent que en fa, hi ha competència. També hi ha llocs on no en volen de les nostres, que són gruixudes i d’un color grogós. N’hi ha que en prefereixen de les més blanques i primetes. Treballem fins a la una, quan fem una altra oració. Després anem a dinar i a la tarda fem altres activitats: formació, estudi... Jo vaig a català el dilluns i el dimecres. També sortim a fer encàrrecs, a comprar... Som monges de clausura, però ara les coses han canviat.

Quan vaig fer la "vesticio" a Mallorca (1997)

Vaig a Kenya cada tres anys. L’últim cop hi vaig ser el 2008, i aquest estiu em toca tornar-hi. Tota la meva família viu allà. És clar que els enyoro, només parlem per telèfon un cop al mes. Som una família molt unida i jo em sento lluny d’ells. Sóc l’única que fa vida religiosa i l’única que visc fora. Tot i així, m’agrada molt viure a Manresa. He fet alguna amiga, per exemple entre els companys de català. Quedem per xerrar o prendre cafè i així també practiquem. També faig servir molt internet, per comunicar-me amb la família. Al meu poble no hi ha internet, però tinc dos germans a Nairobi i em puc comunicar amb ells. Si Déu vol, em quedaré aquí. Tot i així, quan vaig arribar em feia una mica de por, perquè venia de la ciutat de Palma, i em semblava que Manresa seria un poble més petit. Però hi ha de tot i m’agrada molt. A l’estiu anem uns dies en una casa que té el convent a la Pobla de Lillet, i allà és més trist perquè no hi ha gaire vida, és molt petit.

No podem negar que la societat està secularitzada. La gent va menys a missa, però jo crec que la gent fa més coses bones. Gent que ajuda els pobres, col·labora amb ONG... També abans hi ha havia gent que anava a missa els diumenges però la resta de la setmana no es dedicava a fer el bé. Déu no és a l’església, és al cor de cadascú. Per això jo no pateixo, potser hi ha menys religiositat però hi ha molta gent que fa el bé, que dóna el seu temps i ajuda. Això té més valor que anar a l’església.


Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Juliol-Agost 2011