Abdellah Rahmani

«Vull estudiar Filologia Catalana. És evident que la llengua obre portes»

Vaig néixer a Ksar-El-Kebir, que vol dir «castell gran», una població situada a 147 quilòmetres de la capital del Marroc, Rabat. És a la província de Larache, zona d’origen de molts dels marroquins que vivim aquí. Tinc 42 anys i sóc el segon de sis germans.

Tinc la llicenciatura d’estudis islàmics i llengua àrab. Vaig arribar a Manresa a final de 2006. Vaig marxar del meu país perquè allà les coses estaven força complicades, no era fàcil tenir oportunitats laborals. Al Marroc ja feia de professor, i aquí continuo fent el mateix. Vaig venir directament a Manresa, on tenia uns cosins. Vaig començar a estudiar llengua espanyola, però aviat vaig descobrir... que aquí es parlava una altra llengua! Lògicament vaig voler aprendre català de seguida. Penso que un punt feble que hi ha aquí respecte d’altres països europeus és que hi falta la figura d’algú que dirigeixi, orienti l’immigrant a fer els primers passos: on pot anar a aprendre llengua, etc. Una persona que parli llengües i pugui ajudar la gent que acabi d’arribar. Perquè la majoria de gent que arriba són treballadors i no tenen temps o ganes d’aprendre llengües; aprenen la que els serveix per treballar, que sol ser el castellà, i res més.

A part de ser la meva feina, a mi m’agraden les llengües. Parlo anglès i francès, a part de l’àrab, i ara també català i castellà. Vaig començar a fer el curs de català bàsic al CIO, i després ja al Centre de Normalització. Ara ja faig cursos avançats i em vull treure el nivell D. La majoria de companys actuals són catalans perquè el nivell ja és alt. També vull estudiar Filologia Catalana. Crec que és evident que la llengua obre portes.

Dia de la Poesia, a la terrassa del Casino de Manresa

El primer any de ser aquí vaig viure amb els meus familiars. Ara comparteixo pis amb dos amics, a la carretera de Cardona. Tinc permís de residència i em guanyo la vida ensenyant llengua àrab a la comunitat islàmica que té la seu al carrer Sèquia, i ara al centre cívic Joan Amades, cada divendres i dissabte. A banda, faig classes particulars, així com extraescolars en centres com el Pare Algué o la Renaixença. Les classes són obertes a tothom, però majoritàriament hi vénen persones de famílies musulmanes. M’agrada estar al cas d’iniciatives relacionades amb la llengua, he anat a actes diversos, trobades del Quedem organitzades per Òmnium, i fins i tot vaig tenir de parella lingüística l’exalcalde Josep Camprubí.

No cal dir que em sap greu que el fet que vulguem mantenir la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra religió, sigui vist com una amenaça. És evident que l’islam és una religió oberta i dialogant. Que hi hagi extremisme no vol dir que tots els musulmans siguem radicals o fanàtics. Les mesquites sempre tenen les portes obertes. Però sempre hi ha comentaris negatius i rebuig. Entre els catalans i els immigrants, més concretament els marroquins, hi ha una paret de ferro. Potser la gent que té més nivell d’estudis, en general és més comprensiva. Però molts d’altres, la gent del carrer, posen aquest mur, no hi ha res a fer i és trist. És difícil lluitar-hi. Jo parlo català sempre, sempre! Suposo que amb el temps anirà canviant, quan els nens d’origen marroquí, però catalans, nascuts aquí, vagin creixent. És clar que actituds com les de la Plataforma pretenen que els immigrants siguem com una llimona: esprémer-nos, aprofitar la nostra força de treball, i després, quan ja no servim, que tornem a marxar. Però és obvi que el món no funciona així. Som aquí, tenim aquí la família, volem ser ciutadans d’aquí. No som només força de treball, som persones. De mica en mica hem d’anar avançant en aquests temes, segur.

Una de les visites a les quals vaig participar del programa “Quedem?

A Manresa hi visc bé, però no puc concretar si m’hi quedaré. La cultura, la llengua catalana m’agrada. I la gent també. Però depèn de si puc anar treballant. La situació no és fàcil per a ningú. En tot cas, trobo que Manresa és un bon lloc per viure, una ciutat però petita. Hi ha algunes coses molt cares, com ara fer un refresc en una terrassa a l’estiu! També els preus del lloguer són una mica alts, i el transport públic també. Jo fins al centre cívic hi vaig a peu. 25 minuts caminant. El bus val 2 euros! Però de moment puc anar fent. Els meus germans viuen tots al Marroc. Tots han anat a la universitat i tenen bon nivell d’estudis, però no han emigrat. Per bé que estiguis en un lloc, és inevitable trobar a faltar la família, alguns amics... Vaig estar cinc anys sense anar-hi, però l’últim cap d’any vaig ser-hi, i hi tornaré aviat.

A la nostra cultura, la religió marca més el dia a dia. Molta gent practica, o almenys és creient. A Europa, les generacions actuals sovint no creuen en res, ni en Déu, ni en els profetes. Perquè és el que han vist a l’escola, a la societat. S’ha desvinculat molt la religió de la vida pública i l’ensenyament. Però aleshores la gent de cop es recorda que hi ha esglésies per casar-se, o fer un bateig o un funeral. Com un lloc turístic on es va només un dia. Nosaltres ho veiem una mica com un contrasentit. Però cadascú és lliure de creure i actuar com vulgui, és clar.

Joan Piqué
Publicat a El Pou de la Gallina. Març 2012